apunts/notes

Profecies, somnis i visions

---

<< Tornar

---

Any 2010

En aquest període medieval, els somnis, les profecies i les visions tenien una importància rellevant. Avui en dia, predomina ignorar el significat del que somniem, i en la majoria de casos és motiu d'escarni.

Sobre els somnia a Deo:
“A pesar de que la Iglesia católica admite el hecho de que los «somnia a Deo» missa (sueños enviados por Dios), la mayoría de sus pensadores no hace ningún intento serio de entender los sueños. Dudo que haya algún tratado o doctrina protestante que cayera tan bajo para admitir la posibilidad de que la «vox Dei» pudiera percibirse en un sueño. Pero si un teólogo cree realmente en Dios, ¿con qué autoridad puede decir que Dios es incapaz de hablar a través de sus sueños?”.

Font: Jung, Carl G. El hombre y sus sueños. Pàg. 100. Biblioteca Universal. Barcelona, 2002.

“Jo, Ezequiel, vaig veure que venien del nord un vent de tempesta, un gran núvol nimbat de resplendor i un foc arborat. Al bell mig es veia un esclat de llum com el del metall incandescent. Al centre hi havia la figura de quatre vivents d'aparença humana. Cada un tenia quatre cares i quatre ales. Les seves cames eren rectes i tenien els peus com les peülles d'un vedell. Els vivents brillaven com el bronze brunyit. A més de les cares i de les ales, tots quatre tenien mans d'home sota les ales, pels quatre costats. Les seves ales es tocaven l'una amb l'altra. Els vivents no es giraven quan avançaven; cada un avançava de dret endavant. Les seves cares tenien, la del davant, aspecte d'home; la del costat dret, aspecte de lleó; la del costat esquerre, aspecte de toro, i la del darrere, aspecte d'àguila. Així eren les seves cares. Les seves ales estaven esteses cap dalt: dues es tocaven l'una amb l'altra, i dues els cobrien el cos. Cada un avançava de dret endavant: avançaven, sense girar-se, cap on l'esperit els empenyia. L'aspecte dels vivents s'assemblava al de brases ardents, eren com torxes cremant. El foc corria fulgurant entre ells, i del foc en sortien llampecs. Els vivents anaven i venien com un llamp. Mirant aquells vivents, vaig veure a terra, a prop d'ells, quatre rodes, una per cada un dels costats. Les rodes, en totes i cada una de les seves parts, brillaven com el topazi. Totes quatre eren iguals. Cada roda en duia una altra d'entrecreuada. Així les rodes podien avançar en les quatre direccions sense haver de girar. L'alçària dels seus cèrcols feia basarda. Les quatre rodes eren plenes d'ulls de dalt a baix. Quan els vivents avançaven, les rodes també avançaven, i quan ells s'enlairaven de terra, elles també s'enlairaven. Anaven on els empenyia l'esperit, anaven sota el seu impuls: les rodes s'aixecaven amb ells, perquè l'esperit dels vivents anima-
va també les rodes. Quan ells avançaven, elles també avançaven; quan els vivents s'aturaven, les rodes també s'aturaven, i quan ells s'enlairaven de terra, elles també s'enlairaven. Anaven on els empenyia l'esperit”.
Ezequiel, 1:10

Hidaci al s. V, com molts d'altres, estava del tot ben convençut de la vericitat l’Apocalipsi.

El comte Hug IV d’Empúries profetitzà —no sabem si per mitjà d’algú o per ell mateix— la seva pròpia mort. “Lo bon comte d’Ampúries”, així se es refereix Desclot en la seva Crònica, i d’això en fa esmena el cronista: “Tots aquells del llinatge de Muntcada hi haurien a murir”. El comte emporità enmalatí a causa de la pesta i morí 8 dies després, fou a l’abril de 1230. Fou succeït per Ponç Hug III (1230-1269).

Sobre el naixement de Sant Domènec de Guzmán, el somni que tingué Juana de Aza, la seva mare l'any 1170:
“…llevaba en su seno un perro, que cuando lo trajo al mundo tenía en su boca una antorcha encendida con la que prendió fuego al mundo. Cuando Juana dio luz un muchacho sano y el sacerdote le bautizó con el nombre de Domingo, su madrina tuvo una visión singular: vio en la frente del recién bautizado Domingo una estrella que daba vueltas y que iluminaba toda la tierra con su esplandor”.

Font: Rahn, Otto. Cruzada contra el grial. La tragedia del catarismo. Pàg. 183. Libros Hiperión. Madrid, 1992. 3a edició.

Etiquetes: septimània càtars bonshomes catarisme occitània Ezequiel