apunts/notes

Una reflexió personal al voltant de la religió

---

<< Tornar

---

Any 2011

"La religió és l'opi del poble" ens digué Karl Marx fa més de cent anys llargs i vells. Ara, en canvi, els "opis" són diversos i múltiples. Les societats, cada vegada més complexes en requereixen més, de proveedors diferents i diferents gammes "d'opiàcis". Pa i circ, ja els donaven als romans... tot recordant "Gladiator" quan l'emperador els atorgà 150 dies de "Pa i circ" per a que la població de la "Ciutat eterna" no s'esbalotès... Però la religió romana d'aleshores, poc tenia que veure amb la catòlica d'avui en dia. Respecto les creences de cadascú que, de fet, són creences basades en actes de fe. Però encara hi ha qui imposa la seva, per tradició, per inculturització, etc., cosa que és tolerable, però imposar-la, com passava a l'edat mitjana, i marginar i assenyalar amb el dit i actuar amb represàlies als que no les seguíssin, això no té perdó de cap Déu. Quan parlo de catarisme, el fet religiós aïllat, és el que menys m'interessa. Ells pensaven d'aquella manera i prou, però per molta il·lusió que li posi (cosa que no he fet mai del tot) tampoc comulgo amb la teoria de la reencarnació, per exemple. Els sacraments no ens fan millors, però tot plegat formen part del ventall de normes i rituals que fan que siguis acceptat en una comunitat. Però això no ens fa millors. Penso que la religió cristiana, catòlica i que les altres han fracassat. Em sap greu però no veig que els fruits a resultes de la seva intermediació es puguin collir per doquier. Anar a missa tampoc ens fa millors. A mi no cal que em pontifiqui ningú i menys des d'un missatge abstracte i del tot manipul·lat pels poders terrenals. No cal estar ordenat ni anar a missa per a fer bones obres... Precisament, aquells que se n'omplen la boca d'aquestes virtuts són els que menys es prodiguen amb l'exemple, aquesta és un paradigma etern en la condició humana ("a Dios rogando y con el mazo dando...").

Tenim l'exemple del desaparescut Vicenç Ferrer i de la seva acció a l'Índia, no fa massa ens va deixar. Però també del trist paper que tingué el nostre Parlament d'aleshores en la pobre participació i entusiasme en els actes d'homenatge que se li anaven a fer, i que la gran majoria, preferí quedar-se a casa per una "Champion Ligue". Com en el cas dels càtars, hi ha dues esglésies, la que ajuda i perdona i la que castiga i discrimina, i aquestes encara són vigents. Quan parlem de Déu, ens imaginem a un senyor amb el cabell llarg i barba blanca, assegut allà dalt i que, fem el que fem, ens perdona i ens estima, perquè som els seus fills... però aquesta imatge és producte del nostre imaginari, tan vàlida com la imatge que tenien els asteques de les seves deïtats, els egipcis amb Osiris o els babilonis amb Isthar... Sóc del parer que quan la llum de la raó augmenta, la teològica disminueix, per molt lloables que fossin els esforços dels pares de l'Església com Sant Agustí, o Sant Tomàs entre d'altres.

L'Església s'ha de posar les piles sinó perdrà el tren, i ja fa tard... La majoria anem amb cotxe particular... En tenim constància de la poca afluència del papa quan per exemple ve a Barcelona. De la manca vocacional de sacerdots "nacionals" i de la renovació generacional provinents en sa majoria del tercer món. Potser sí que quan vam baixar de l'arbre i deixar enrera la foscor de les cavernes, necessitavem dels contes i dels mites per a entendre el món i la irracionalitat de la vida ¿però ara, la necessitem ara? I amb això no vull dir que siguem una super espècie que pugui prescindir d'aquests mites, mirant-se el melic des del mirador del "progrés" però ¿ens és d'utilitat? Per a molts es veu que sí, i jo ho respecto i me n'alegro si els resultats són exemplars, però tinc els meus dubtes. Perquè no veig els resultats que siguin exemplars en les persones. Per això dic, en general, que ha fracassat. Els contes de la teoria Creacionista foren ja fa temps pulveritzats per les teories Darwinianes. Sí però... la pregunta clàssica del milió ¿com és que Déu no intervé? Com és que fa temps que no ens envia a ningú, amb la falta que ens fa? Pot intervenir algú que no existeix, que ens hem inventat? I Jesús? Un altre Jesús, potser acabaria en un manicomi, o en un reality show al costat de la Belén Esteban... aquí exagero, segurament, els destrossaria el plató, com va fer al temple amb els mercaders.

I amb els sants, què passa amb aquestes devocions? La gran majoria van ser inventades, vides exemplars de ficció per a servir d'exemple moralitzant... Doncs estan allí, i les celebrem puntualment. Els càtars no hi creien, com d'altres heterodoxos del seu moment, per això foren acusats d'idòlatres. També ens els hem inventat. Però ja ho sabem i necessitem tenir aquesta il·lusió religiosa per a connectar amb aspectes insondables de la vida. La nostra vida que sempre serà un misteri, que li donarem eternament les mateixes voltes a tot això i mai no resoldrem res de manera definitiva. Ens donarà la sensació de què ens apropem amb la teologia i el raonament però, que lluny estem de saber la veritat. Possiblement siguem fills d'un engany, però d'un engany que hem fet els homes mateixos per a poder portar a les nostres espatlles aquesta "irracionalitat" de la vida. També sobre la transcendència sobre la qual, l'església catòlica li atorga la salvació eterna a la fi de la nostra. Recordem que els bons homes ens feien "patir" una mica més amb la reencarnació... És una temptació pensar quan seria el primer moment de l'home en què aquest va tenir la necessitat de creure's que s'havia reencarnat, i d'aquí, fins arribar amb el budisme o l'hinduisme. Si és així, què estretes són les connexions del nostre cos amb la resta d'elements de la natura que ens fan pensar això! I ho dic alegrant-me veritablement, perquè no tractem massa bé aquest món que és la natura i el planeta. També tinc els meus dubtes sobre la nostra transcendència, sobre l'ànima, si no són més ganes que veritats que continuen amagades sota aquest etern i feixuc vel del misteri. Les corrents espiritualistes i les modernes del New Age, ens diuen que ens transformem, que ens convertim en una mena d'energia (similar al que ens digué el químic Lavoisier). I si és així, a on anem a parar? A un gran condensador d'ànimes? Al cosmos de'n Carl Sagan? Som o deixem de ser? I si deixem de ser per a ser part d'un tot, perquè patim tant amb les nostres accions particulars, amb les nostres vides? Quan escrutem l'univers amb els nostres telescopis ens adonem de que la vida passa de regal a miracle, i no volia emprar aquest terme però, les possibiltats són escassíssimes. Com digué algú, és possible que en d'altres indrets de l'univers, també es veneri a Déu, o no.

Una de les coses que més em frapà del catarisme a nivell de mode de vida, foren les avui anacròniques paraules de respecte i tol·lerància que l'Església romana no els donà. AMOR contra ROMA ens hem i han dit, és com el yan i el ying, contraposats en aquest univers on la cosmogonia càtara lliurava la dura batalla dels dualistes. On nosaltres, esclaus de la matèria haviem de prodigar-nos de bones accions... que de fet, és el que manifesten la majoria de religions (desconeixo el que diu del tot la Cienciología, per ex.). Bones accions, amor... tenim en nosaltres encara molt dels dos Déus de l'Antic i Nou testament. Massa de l'Antic, per això els càtars no el reconeixiem, Esperem que, tot i que sembla que avui en dia hagi una sinistra indústria del pessimisme, de les males notícies i crispacions, després de tantes convulsions a nivells polític, social i natural, ens ajudin a ser una mica millor. A entendre'ns tots més bé, a depredar-nos menys i a estimar-nos una mica més. Precisament AMOR és el que li falta al món. A vegades em pregunto, i segurament també ho hauràs fet tu ¿que hauria passat si el catarisme no hagués estat silenciat? El món seria millor? Potser no era el moment. Però el millor de tot és que encara es parli d'ells i, recordar-los com estem fent, sigui com una mena de reencarnació. Tantdebò ens tornem a trobar!

Etiquetes: septimània càtars bonshomes catarisme occitània