apunts/notes

EL MAL EVITABLE

---

<< Tornar

---

Any 2016

ENTRE LA FELICITAT SINTÈTICA I EL SONRIURE DIGITAL

SOM UNS PRIVILEGIATS

Volia començar dient justament això: que som uns privilegiats. Ens ha tocat viure una època força emocionant on els esdeveniments i els avenços tecnològics se succeeixen a una velocitat supersònica; fets que, poques dècades enrere, eren senzillament impensables. Ni la més fèrtil de les imaginacions —salvant potser algun oracle o autor de ciència-ficció— no hauria encertat a preveure-ho. Des de fa no gaires anys, ens serveixen un seguit de plats forts d'emoció un rere l'altre, a un ritme al qual no estàvem acostumats: un tsunami de successos que no deixa ni temps per pair-los.

Cal dir que, fins fa poc, el destí ens reservava majoritàriament el paper de mer espectadors, si més no, els que hem nascut en aquesta nostrada geografia. Però això està canviant. Les coses que abans veiem llunyanes des de la privilegiada situació d'haver nascut en aquesta part del planeta se'ns van apropant, i comencem a contemplar-les des de la primera fila. Són temps ben curiosos en què la imparable globalització reparteix desgràcies a tort i a dret: pandèmies, atemptats extremistes, crisis econòmiques amb les seves cues de la fam, sobtades i sospitoses apagades elèctriques... i, de fons, el ressò constant dels tambors de guerra.
Sense oblidar l'espasa de Damocles de les amenaces nuclears, els terratrèmols, els incendis devastadors, les inundacions, els volcans amenaçadors, la inflació galopant, les crisis energètiques, les alertes solars i de meteorits, la crisi climàtica amb les seves calorades, les onades d'ovnis, les caigudes d'avions o les epidèmies de corrupció —d'inutilitat i incompetència política— institucionalitzada i sistematitzada a escala planetària... i tot això sumat al fet que, per si no n'hi hagués prou, els emocionants avenços tecnològics com la revolució digital, el món virtual i la febrada per la implementació de la intel·ligència artificial, un binomi de meravelles abans impensables que, superant la ciència-ficció, han vingut per quedar-se. Virtualitat i, especialment, IA, les valoro positivament, però… ¿què passa? L’home, a l’estil del rei Mides, sovint destrossa allò que toca, fet que ens conduirà cap a l’abisme del qual no hi haurà volta enrere. En fi, la delícia dels més apocalíptics...

Afegim-hi tot allò que afecta l'ocupació humana: l'extinció de professions i oficis que fins fa poc funcionaven d'allò més bé, generant llocs de treball de qualitat i dotant d'identitat el territori, tan bàsics en el teixit laboral i social. Assistim també a la desaparició d'aquella paraula que tant enyoro i que ara es tan estranya, que era la «vocació». Un mot assassinat per la hipoteca. La progressiva pèrdua o deslocalització de les indústries, la mort del comerç tradicional i de les botigues de barri, la dissolució del concepte de comunitat o de poble, la pèrdua dels serveis tècnics i dels professionals de les coses bàsiques, com eren les reparacions¹ en un món on el que prima és l’obsolescència programada.

I el pitjor de tot i a nivell humà, és la progressiva desaparició de l'empatia, de l'amabilitat, de l'educació i de la cultura; valors que, tot i ser ben frescos, ara romanen sota terra com ho fan els cadàvers acabats d'enterrar, víctimes del verí de la productivitat. Esperem que, amb tant d'adob, un dia o altre tornin a florir, tal com s'espera en el contingut del cartell d'aquesta foto feta a Tàrrega², que ens recorda per escrit allò que abans brollava sol. Si en Josep Pla o en Josep Maria Espinàs aixequessin el cap..."

D'altra banda, ens demanen que reciclem, que conduïm vehicles elèctrics i que anem pensant en l'utòpica «ciutat dels 15 minuts» i en tot allò que sona tan bé de l'Agenda 2030. Però poc importa que les taronges ens arribin en vaixells supercontaminants des d'Egipte o Sud-àfrica, que les roses de Sant Jordi facin trajectes en avió des de Colòmbia o que s'arrenquin arbres fruiters per instal·lar-hi panells solars. O que siguem un dels principals productors de carn de porc destinats al mercat xinès (gairebé res), amb la consegüent degradació dels nostres paisatges a causa de la ramaderia intensiva i la ruïna dels aqüífers per nitrats. En aquests casos ningú no parla de la petjada de carboni ni del cost ambiental local: ja ens ho ajusta el Govern amb l'impost per tenir un cotxe ara anomenat «tèrmic». I tot això passa mentre ens repeteixen que consumim productes de proximitat... tot i que, darrerament, ja no se'n sent parlar tant; potser perquè ha quedat clar que, davant la voràgine globalitzadora, aquesta és una batalla perduda.

Ah, però no tot són pèrdues! També hem guanyat coses impensables. Sota el pretext de la no menys sucosa frase «per la vostra seguretat», s'ha dotat el sistema d'un major control social per part de l'Estat i de les grans corporacions sobre els nostres hàbits, diners, consums i desplaçaments. Hem guanyat un augment considerable de la fiscalització —de la qual no s'escapen ni les gallines dels particulars—, un increment de la inflació i una pèrdua dràstica del poder adquisitiu, amb sous de misèria i condicions laborals pròpies d’una esclavitud moderna.

També hem guanyat més plataformes i canals de distracció per estar ben entretinguts i narcotitzats, no pensar massa i no molestar. I comoditats! Això és el millor: una bona pila de comoditats, com ara que ens càpiga la vida en un telèfon mòbil i el mòbil a la butxaca —com ens diu l'actor amb pinta de llogar hamaques a la platja d’aquell anunci del Banc de Santander—, fins que arriba una apagada general de llum i no pots ni tornar a casa. Molts van haver de demanar diners pel carrer per poder pagar el transport. On era el banc aleshores i l’estúpida sensació de felicitat placebo de tenir-ho tot dins un telèfon?
A nivell de salut, hem guanyat viure en un estat perpetu d'hipermedicació, d'ansietat, d'estrès, d'irritabilitat, de depressió, de tristesa generalitzada, de mala llet, de soledat, de dependència i d'un augment exponencial de les malalties cròniques i mentals. Una ansietat que, lluny de ser un accident, s'ha convertit en el motor econòmic perfecte: un estat d'agitació permanent que no només es medica i es gestiona amb mil pegats farmacèutics, sinó que es monetitza a cada segon.

En aquest ecosistema de l'esgotament, el malestar és altament rendible; per això s'incentiva i es cultiva subtilment. Desconnectats del món real —on ja no queda ni qui et repari una nevera ni qui et miri als ulls sense pressa—, busquem l'anestèsia immediata al fons d'una pantalla, consumint vídeos a la xarxa com qui busca un respir a la cambra de gas: tutorials de com calmar la ment fets pel mateix sistema que et destrossa els nervis, o vides alienes que simulen el caliu que hem perdut als nostres carrers. El buit existencial s’ha convertit en un lucratiu nínxol de mercat.

Certament, vivim més anys, però només hem aconseguit allargar la vellesa (una vellesa que malauradament no sempre ve acompanyada de salut i lucidesa), i que tampoc no sempre ve acompanyada d'aquesta maduresa tan anhelada que sembla garantida pel fet de complir anys. Allò que el temps ho cura tot és una bajanada; et dóna una altra perspectiva, però no tothom sap tancar ferides ni ressentiments, i molta gent gran envelleix accentuant la seva amargor, arrossegant fins al final el pes d'una vida passada a contrarellotge.
Una altra xacra no menys preocupant, ha estat l’augment de manera alarmant els índexs de suïcidi, especialment entre els més joves³.

Aquest tema va ser un assumpte profundament espinós fins a l'arribada de la plandèmia. Era un tabú pactat entre els governs i els mitjans de comunicació; però, curiosament, des de l'alerta del coronavirus s'estan oferint xifres i una presumpta atenció preventiva mitjançant diferents campanyes. No és plat de bon gust per a un país reconèixer que un nombre significatiu de la seva població recorre a aquesta opció dràstica mentre a la televisió ens anuncien el tinto de verano, els creuers de luxe pel Mediterrani i la idea que hem nascut en el millor dels país del món, on el sector turístic rebenta d'alegria. Tanmateix, els índexs de suïcidi són l'indicador més clar que les coses no són tan meravelloses com ens volen fer creure: són prop de 700.000 les persones al món que, cada any, prenen aquesta trista decisió.

En fi, un tsunami imparable d'emocions que creixen en progressió aritmètica. I parlo de temps «privilegiats» on les coses han deixat de ser per a tota la vida. L'única certesa que ens queda és la impermanència de les coses —tal com ens ensenya l'hinduisme—, barrejada amb el patiment inherent a la vida humana i animal del qual parlava Schopenhauer. La impermanència i el sofriment: aquests són els dos eixos principals que vertebren l'existència humana.

La incertesa i les sorpreses més increïbles han assolit cotes que haurien estat impensables fa cinquanta o cent anys. Les distopies a l'estil de 1984, Un món feliç, El col·lapse, Idiocràcia, Fahrenheit 451, V de Vendetta o L'illa ja estan instal·lades entre nosaltres o venen de camí a la velocitat de la llum. Vivim, en definitiva, en un enorme manicomi global a cel obert.
Són o no emocionants, aquests temps?

Cada cosa té el seu moment i, aprofitant un escenari tan prolífic com el present, he cregut oportú escriure sobre tot plegat. La història està molt bé; és interessant i profitós conèixer-la perquè, lamentablement, en els seus aspectes més tristos es repeteix de manera recurrent tot i ser profundament alliçonadora. Però, tot i ser evitable, no en discorrem pas. Avui assistim a un perfeccionament i a una sofisticació en la gravetat dels esdeveniments més tràgics dels nostres dies, els quals superen qualsevol relat del passat. Tot i que la gran majoria no se n'adoni, perquè el soroll del món està dissenyat precisament per a això: per fer-nos desviar la mirada i l'atenció.

El sistema no necessita gent conscient, sinó operaris i poblacions fàcilment manipulables i entretingudes. Això ja ho advertia Aldous Huxley a Un món feliç: no cal prohibir els llibres ni censurar la cultura (com a 1984); n'hi ha prou amb inundar a les persones amb un oceà de trivialitats, soroll i entreteniment anestèsic perquè ningú no tingui ganes de preguntar-se qui mou els fils de la seva vida i del món. Una població distreta, cansada i, sobretot, intel·lectualment desarmada és infinitament més fàcil de governar.

Existeix una indústria diària de l'ensurt, de la por i del constant estat d'alerta (recordem la recomanació de la Unió Europea de disposar d'un kit de supervivència a casa). O de les enormes ganes que té Rússia en atacar Europa. Hom podria pensar que, amb l'actual abundància d'informació, ens assabentem millor de les coses. Tanmateix, la informació no és saviesa: són dades efímeres que s'obliden immediatament perquè en venen d'altres en cascada que s'atropellen i ens col·lapsen.

També s'ha après a treure'n profit, a induir i modelar corrents de pensament i d'odi a través de les anomenades «xarxes socials», mitjançant fake news i eines de propaganda estatal que convergeixen en una mateixa direcció: obligar-nos a obeir i a sotmetre'ns a les ordes dels amos del món. Aquests amos són vells, tan antics com els inicis dels temps. Mai no es mostren: només en veiem els titelles, els quals els deuen vassallatge a canvi de mantenir el seu estatus i el seu poder; uns titelles amplament representats en l'alta política i en les grans corporacions.

Aquest fragment tanca el primer capítol del meu treball “El mal evitable”, un projecte que vaig iniciar farà cosa de més de cinc anys. Això no és més que el començament, una presentació que ja ha passat el meridià. No pretenc establir cap tribuna moral, malgrat que amb aquesta presentació pugui semblar-ho. És un repàs d'aquests dos-mils primers anys d’un mal evitable on, a nivell d’assaig personal, intento raonar els plantejaments de persones destacades que ja li feien la biòpsia als fets cabdals de la vida humana. El més lamentable és que tot això que discutim, el que pensem, patim i fa mal, ja ha estat cribat i advertit per altres, però l’essència perniciosa del mal continua arrelada i no sembla voler desaparèixer —més enllà d’algunes profecies i d’algun somni religiós— enlloc ni en cap futur. Hem tingut grans mestres, però no hem estat bons alumnes, i ara tornem a ser al pati trinxant-ho tot.

Potser és un defecte de fàbrica i això no es treu ni amb un diluvi nou. Potser el nostre jou és haver de bregar amb la pasta de la qual estem fets i acceptar que no som éssers angelicals —tot i que també tenim la capacitat de fer coses meravellosament bones—, però alguna cosa fa que el braç d’aquesta balança no estigui mai equilibrat. Potser això forma part del disseny.

«La profunditat inquieta i destorba els esperits superficials i mediocres.» 
— Emmanuel d'Hooghvorst "El fil de Penèlope", pàg. 31.

Etiquetes: septimània càtars bonshomes catarisme occitània