apunts/notes

• LES PROFECIES DE JOAN DE JERUSALEM



Any 2022

Realment poca informació hi ha d’aquest senyor. Se li atribueix el mèrit de ser un dels fundadors, tot i que encara no el reconec en la llista de membres inicials, doncs no hi ha cap fundador que es digui Joan. També es baralla la possibilitat que no fos realment templer, sinó hospitaler. D’altres veus també diuen que podria tractar-se d’un engany, o bé que Joan de Jerusalem fos un psudònim, cosa que em quadraria més tenint en compte l’agudesa del seu contingut, que en aquells temps, seria de poc agrat per a molts atesses les coses que diu. Però fins i tot sent així, la veritat és que tenen una capacitat de predicció ben meritòria. Coses que fa trenta anys enrere eren impensables, avui les estem visquent de manera ben propera. De totes maneres, la poca oficialitat històrica que he pogut trobar, diu que Joan nasquè a Vezelay (França) pels voltants dels anys 1040/42 i que morí en l’any 1120. O sigui que visqué gairebé la no gens menyspreuable edat de quasi vuitanta anys! Sergio Melitón Carrasco, al seu article en xarxa “La cuarentena de Juan de Jerusalén” *1, ens diu que es deia Joan de Vezelay i comfirma la seva participació en la fundació de l’orde. A més a més, sembla ser que fou savi, astròleg i alquimista, sovintejava la meditació i la vida eremítica del desert. També tingué estretes relacions amb els misteris dels mons musulmà i amb el dels jueus a rel de la seva estada a Terra Santa i sembla ser que al llarg de la presa de Jerusalem.

Les seves visions profètiques ens han arribat en forma de quaranta quartetes les quals són d'una actualitat esfereïdora que deixen a les sovint imprecises profecies de *Nostradamus en bolquers. Cada profecia està integrada per dues estrofes escrita en cinc línies. La transcripció que aquí us presento l’he refet i fos amb un text únic i intentant respectant al màxim el seu sentit per traduir-les al català. Tenen la particularitat que cadascuna comença fins a la profecia XXX, és presentada amb la mateixa entrada 'Quan comenci l'any mil que ve després de l'any mil…”, no és ni el 1995 ni el 2015, és l’any 2000 i el que li segueix. Aquí no parla ni de trompetes ni d’àngels, ni d’altres metàfores de caràcter bíblic. És important destacar que el text de les visions profètiques estan separades en dues parts. L’una, que abarca de la Ia fins a la XXXa les qual comencen amb aquest encapçalament: 'Quan comenci l'any mil que segueix a l'any mil…' I de la XXXIa a la XXXXa, canvia amb el començament següent: 'Arribats plenament a l'any mil que segueix a l'any mil…'. La diferència és prou clara, doncs una indica que passaran coses a l’inici del segon mil·leni, i l’altra, que passaran coses un cop assolit aquest segon mil·leni. Cal dir que les deu últimes quartetes no són pas de tipus apocal·líptic, sinó d’esperança i de salvació de la raça humana, de canvis en l’èsser humà que ens conduïran a una nova era de pau i entesa com mai s’ha viscut, deixant enrere la foscor i la maldat. En elles no es contempla la parousia (la segona arribada de Crist), ni cap lluita contra l’acostumat Anticrist. Mentre que les primeres trenta quartetes són una lluita de l’home contra l’altre home que abraça la foscor i la confussió, el seu final, és el triomf i establiment d’un estat de progrès evolutiu, mental i espiritual per a donar pas a un estat de saviesa i pau. Una mena de nova Edat d’Or. Les profecies estan plenes d’aspectes ben actuals que uns anys enrera no haurien tingut sentit. Són coses tan clares com per exemple ens parla d’una consciència ecològica, animalista i en definitiva mediambiental que era del tot impensable en aquells moments de l’edat mitjana. Això, a molts contemporanis de Joan de Jerusalem, els deuria sonar a xinès. Lector, et recomano la seva lectura perquè és que ho clava!

D'aquestes profecies se'n van fer unes set còpies idèntiques les quals se li atrubeixen a Joan de Jerusalem, i sembla que la història les hagi volgut fer desaparèixer fins que la SS localitzà una còpia en una sinagoga de Varsòvia. Després, suposadament, de les mans de Hitler passà als soviètics que també van provar d'eliminar-la fins que a principis dels anys '90, va ser publicada. Se suposa que una d’aquestes còpies és a la misteriosa Biblioteca Vaticana. La veritat és que el seu contingut és força incòmode pels poders i pels guionistes de la “Matrix” que promocionen i fomenten la foscor, el derrotisme i l’engany segle rera segle…

Nota; en algunes d'aquestes profecies incorporo els meus comentaris i interpretacions. Les tinc totes fetes però aquí no publico la seva totalitat.

PROFECIA I
'Quan comenci l'any mil que segueix a l'any mil, l'or estarà a la sang. Qui contempli el cel, comptarà denaris. Qui entri en el temple hi trobarà mercaders. Els mandataris seran canvistes i usurers. L'espasa defendrà la serp, però el foc serà latent. Totes les ciutats seran Sodoma i Gomorra i, els fills dels fills, es convertiran en el núvol ardent, ells ostentaran els vells estendards'.

Aquesta profecia ens diu que tot tindrà un preu, i que hi haurà un desfici darrera el diner com mai. L’Eglésia ni els governants tampoc es lliuraran de l’especulació. La justícia serà còmplice i estarà al costat del mal i el «foc» (la disputa), serà contínuament excitat. Veiem aquí com Joan de Jerusalem ens recupera la lírica i escenaris del passatge dels Evangelis, en quant l’expulsió dels mercaders del temple, per part de Jesús, per afermar el greuge. Les ciutats seran un lloc de vici i de maldat, però les generacions futures seran l’esperança de recuperar els valors perduts en aquest trànsit. És curiosa la comparació amb “núvol ardent”. ¿No us sembla un concepte de rabiosa actualitat? És curiós com abans es deia a l’estar badant «ser als núvols», i en canvi ara, és un dels primers llocs de posicionament i orde.

Sabem que la cobdícia i la corrupció sistemàtica no són un invent ni un mal exclusiu dels nostres dies, són patrons que es repeteixen constantment. Al segle XIII, Europa visqué un procés de monedització tan elevant, que superà a l'Europa de la Revolució Industrial. La visió negativa de Joan de Jerusalem sobre les ciutats podria ser atribuïda a què ell, possiblement d'origen noble o monàstic, tingués una certa recança vers la consolidació de la burgesia emergent. La nova i poderosa classe social que tingué una funció decisiva en el creixement de les ciutats i en els processos d’activitats econòmiques que acabarien desplaçant a l'aristocràcia. Les tradicionals esferes de poder, un poder perpetuat pels llinatges, s’anava diluïnt amb la consolidació social i l’afermament econòmic de la burgesia. Pretendre recuperar els valors perduts, ja és un anhel que bé de lluny, tampoc no és nou d’ara.

És com aquell enyor d'una època passada que fou millor, aquella Edat d'Or que parlaven els grecs*3, davant l'Edat de Ferro, que mai no s'acaba, i que s’ha intensificat fins els nostres dies. Així doncs, si interpretéssim aquesta visió profètica tenint en compte els moments presents, podríem dir el mateix i, possiblement, de manera molt més accentuada. Li hem posat preu a tot. Hi ha qui lamentablement no sap tenir una conversa sense dir el que val això o li ha costat allò altre, amb el que té o bé fa creure que té. Cansa veure que tot té un preu, on tot es ven i tot es compra. Si arriben els desquiciats propòsits de l'Agenda 2030, ja no caldrà comprar sinó llogar, amb allò de “No tindràs res, i seràs felíç”. Cal dir però, que al catarisme aixó li semblaria fantàstic, però no crec que els pares d’aquesta comèdia, tinguin aquestes elevades aspiracions.

Hem convertit el món en un supermercat i el nostre cervell en una màquina registradora. I cada vegada més, l’estat ens colla per qualsevol cosa, a l'hora de fiscalitzar-nos. L’estat és una màquina en constant evolució que s’ha especialitzat en munyir-nos. Imaginació no els falta, com amb l’impost del CO2 de la Generalitat globalista. Som el hàmster humà dintre de la roda d’un infelíç sistema econòmic cada vegada més agressiu i esclavista. És clar que abans, els templers, entre altres coses, cobraven per coure el pa o per moldre el blat. Ens han tret els peatges de les autovies, però la banca mai no perd, doncs aviat ens cobraran per anar de Sabadell a Igualada (per dir una ruta).

Si algú creu que les coses han canviat, ho sento, però és un il·lús. I allò del vell acudit de l’impost de l’aire que semblava una collonada, ja l’hem patit amb l’impost del sol en aquest país tan creatiu quan era governat pel PP. Però en l’actual distopia que vivim ara, qualsevol cosa és possible… en fi, no els donem idees, que encara revisaran això de l’aire i del dret a respirar.

PROFECIA II
'Quan comenci l'any mil que segueix a l'any mil, l'home haurà poblat el cel, la terra i els mars amb les seves criatures (fills). Manarà, pretendrà els poders de Déu i no tindrà límits. Però les coses se revoltaran i l'home dubtarà com un embriac i cavalcarà com un genet cec i a cops d’esperó, internarà a la seva muntura al bosc. Al final del camí estarà l'abisme'.

Aquesta profecia arriba clarament als nostres temps, especialment interessant amb això del domini del cel, i entenguem aquí, ja que parla de “poblar”, les estacions orbitals i els projectes de colonització de mart i potser, com a base d’abastiment la lluna (si és que encara hi ha lloc). Pel que fa al mar, que nosaltres sapiguem, continúa sent una assignatura pendent. Moltes veus retreuen que coneixem més l’espai que no pas els nostres oceans. Amb aquestes “proeses” suposem que són quan diu que “pretendrà els poders de Déu”, modificant els ecosistemes i habitant indrets que no estaven previstos per la nostra humanitat. Amb la “revolució de les coses”, podria correspondre perfectament als resultats negatius de la nostra interactuació amb la natura, amb l’ordre natural de les coses, i en definitiva, a reventar-ho tot. I com es podria fer això? Des de que es llençà la primera bomba nuclear, l’humanitat va tenir l’ocasió de comprovar el poder devastador de la seva tecnologia, i en especial atenció a l’energia atòmica. Ens vam posar a jugar amb aquest perill —com un embriac—, tal com diu el nostre templer-vident, on les grans potències iniciaren una cursa armamentística nuclear capaç d’acabar amb el planeta no sé quantes vegades. Va anar d’un pèl que no fos aixì amb la crisis dels míssils soviètics de Cuba durant la Guerra Freda. Actualment, amb el suposats pactes de desarmament nuclear, aquests riscs han passat al pla civil com va succeïr amb l’accident de Txernòbil i el més recent, amb el reactor Japonès de Fukujima, tot i que aquest, va ser provocat a causa d’un terratrèmol. Una altra de les coses que se’n podria anar de mare, per citar un exemple, ja què de la missa no en sabem ni la meitat, són els acceleradors de partícules, en especial el circular de 27km que hi ha a Suïssa i que forma part d’un dels ambiciosos projectes del CERN*4. I quan dic anar-se’n de mare, perquè mai no sabrem realment que és el que fan, podria ser la creació d’un forat negre de manera accidental, tal com apunten alguns. I això no s’arreglaria amb col·losals morterades de formigó, com en el cas del sarcòfag del reactor de Txernòbil. Cal dir que aquest reactor encara és en estat latent, i les espectaculars actuacions que s’han fet, malgrat l’esforç, són també provissionals, amb data de caducitat i no del tot assegurat.

De fet idees i projectes per alterar o controlar les coses no ens en falten. Com és la idea del totpoderós Bill Gates per tapar o millor dit, atennuar la intensitat del sol per aconseguir aturar l’escalfament del planeta. I això no és una paranoïa, és el projecte SCoPEX que preveu llençar a l’atmòsfera tonelades de carbonat càlcic, mitjançant globus o coets, amb la finalitat de reduir la intensitat solar. Amb coses com aquestes potser si que entenem com apunta Joan de Jerusalem, que l’home persegueix imitar a Déu. Aquest més de gener del 2022, apareixia la notícia de què a través de la fusió nuclear, la Xina havia aconseguit crear un sol artificial cinc vegades més calent que el que ens il·lumina al cel, assolint durant disset minuts setanta milions de graus durant disset minuts. Esperem que tinguin aquest sol ben lligat, perquè com se’ls escapi com segons diu la versió de “l’oficialitat” el virus del laboratori de Wuhan, si que ens anem a fer punyetes. En fi, podria posar més exemples de què juguem en foc per tal d’afermar aquesta idea de voler imitar a Déu tal com diu Joan de Jerusalem. A Noruega, des de l’any 2008, hi ha el Banc Mundial de Llavors de Svalbard, conegut també com La cambra de la fi del món. Es tracta d’unes instal·lacions subterrànies que, a prova de desastres, tant de caire naturals com humans, oferiria la funció de reprendre l’agricultura o la reforestació. Si tant descabellat fos el que hem dit fins ara, el govern Norueg no s’hauria gastat ni temps ni diners. Altra manera no menys perillosa de continuar alimentant a la bèstia de la demanda energètica mitjançant l’extracció dels recursos fòssils, és el fracking o fracturació hidràulica. Ara ja no se’n sent parlar però aixecà molta polseguera no fa massa donada la seva particular manera d’extraure gas i petroli a base de perforar l’escorça terrestre i injectar, aigua a alta pressió barrejada amb diferents components químics amb la finalitat d’extreure de la pedra fracturada les molècules de gas i de petroli. Recordem aquelles flamarades que sortien per les aixetes de nombroses llars dels EUA. No fa massa, aparesqué la notícia de què s’havia creat una caixa negra amb el fi de enmagatzemar tota la història de la humanitat. En cas de què sigui aquesta caixa negra d’ajut, qui la recuperi, esperem que no segueixi les nostres passes…

PROFECIA III
'Quan comenci l'any mil que segueix a l'any mil, s'aixecaran torres de Babel en tots els punts de la terra, en Roma i a Bizanci. Els camps es buidaran. No hi haurà més llei que mirar per un mateix i pels seus. Però els bàrbars estaran a la ciutat i ja no hi haurà pa per a tots i els jocs no seran suficients. Aleshores, la gent sense futur provocarà grans incendis'.

Aquesta podria fer referència a l'expansió i consolidació de les ciutats, però de manera colossal, atès a què fa referència a les torres de Babel. Avui en dia, tenim centenars de ciutats que competeixen arquitectònicament amb Nova York, que fou una de les pioneres en construir els gratacels. Ara, ciutats com Abu Dhabi, altres de la Xina i moltes més d'Àsia o Orient, gairebé els han passat al davant amb espectacularitat en aquest afany d'ostentosa vertical competitivitat. Un altre símptoma el qual ja n'alertava en Joan de Jerusalem, és el buidament dels camps, una conseqüència lògica esdevinguda a l'oferta d'una millor sort a les ciutats i de poder progressar socialment i econòmicament (tot i que a vegades no sempre funciona així). És una situació que des de fa temps, això ja és ben palès amb allò de 'la España vaciada'... Sens dubte, el món rural està en regressió des de fa temps i les oportunitats són molt limitades, en especial als petits municipis, com és el cas del meu des d'on escric aquestes ratlles. L'egoisme i allò de 'cadascú per ell' també ve de lluny, i és en moments de crisi i de caresties que això s'agreuja més, com els moments que estem vivint. Ens ho deixa ben clar l'historiador Guy Bois en el seu llibre 'La Gran Depresión Medieval. Siglos XIV-XV: El precedente de una crisis sistémica”.

És interessant el que diu sobre els “bàrbars”… en aquells temps es referien a la gent del nord, i de l’est, i també als turcs. Ara per ara, això ja no té cap sentit. Actualment, els bàrbars són d’altra manera molt allunyada de com els representà el món clàssic i medieval.

No és menys inquietant quan diu això que els jocs no seran suficients. El 'pa i circ' que des de Roma s'ha perllongat i diversificat fins i entre nosaltres com ho feia el 'soma' d''Un món feliç'. Ara però, molt més incidents en una població dependent de les noves tecnologies. Entre jocs de ruletes, pòquers i altres apostes, hi han proliferat de manera excessiva aquests darrers anys i que s'han afermat en temps covidicis. És una xacra més que, de manera invisible, ha creat nous addictes. I a sobre, la majoria d'aquests negocis per enfonsar la gent, són en paradisos fiscals. Jo és que els prohibiria directament tanmateix... 'Poderós cavaller és don diner'. I això que ens apunta novament Joan de Jerusalem de «gent sense futur», és temptador, però no faré cap més comentari fins a més endavant.

PROFECIA XXV
'Quan comenci l'any mil que segueix a l'any mil, els animals que Noè va embarcar en la seva arca no seran, entre les mans de l'home, més que bèsties transformades segons la seva voluntat; i, qui es preocuparà del seu sofriment vital? L'home haurà fet de cada animal el que haurà volgut. I haurà destruït nombroses espècies. En què s'haurà convertit l'home que hagi canviat les lleis de la vida, que hagi fet de l'animal viu pella d'argila? Serà l'igual de Déu o el fill del diable?'

Sobta en aquesta profecia una preocupació per la sort i vida dels animals, un cop més, força inusual per l’època en que fou escrita. Si la vida de l’individu amb prou feina tenia valor, la dels animals encara molt menys, i eren tractats com a simples objectes d’alimentació, producció i transport. En el context bíblic, predomina la idea de què l’home ha de servir-se dels animals de la terra com li convingui, però també diu que se’ls ha de cuidar i tractar bé. *Com sabem, en el catarisme, es tenia prohibit matar qualsevol tipus de vida, únicament es podia matar a un animal en cas de defensa pròpia, com suposaria l’atac d’un llop o un altre animal ferotge. I en el cas dels templers, l’únic animal que tenien prohibit matar era el lleó.

Un cop més, Joan de Jerusalem s’avançava al seu temps amb… l’ingeneria genètica? A mitjans del anys ’90, es conseguí clonar en un laboratori a l’ovella Dolly. L’ovella —com la majoria d’elles—, no va tenir una vida massa feliç, però va ser la primera (oficialment reconeguda), clonació exitosa. I, més enllà de la ciència ficció, tot i que ja sembla que és possible emular a “Juràssic Park”, retornar a la vida espècies extintes ben aviat serà possible. Així com els cultius transgènics són supossadament emprats per a obtenir uns millors beneficis en els conreus, ¿estan els animals lluny d’això? Doncs no. Els laboratoris van bojos per a millorar el seu rendiment com a producte alimentici. Per això Joan ens diu: L'home haurà fet de cada animal el que haurà volgut.

Joan de Jerusalem es preocupa, a mode de pregunta “qui es preocuparà del seu patiment vital”. Realment, deuria ser un dels pocs del seu temps que això li treia la son i ratlla el tema espirirtual. Patiment vital: poca broma i cosa profunda per aquells temps… La trajectòria de la relació home-animal encara està per ressoldre i en constant conflicte. La desparició de les espècies des que l’home ha conquerit els ecosistemes és una lacra. L’autor ja ens avança el que és una realitat: la desaparició d’espècies. En aquell temps era impensable parlar d’això, doncs la seva interacció amb el regne natural i en aquest cas l’animal, no tenia encara la suficient incidència com per acabar amb cap espècie com ara. D’altra banda, i tornant això del ”seu patiment vital”, una cosa és la seva mort per a la nostra alimentació i l’altra és gaudir, fent-los patir en un exercici de sadisme, pràctica que és força estessa entre nosaltres, donats a que els animals no es poden queixar i han de suportar les bestiesses en silenci. Trobar plaer amb el patiment gratuït i malaltís aliè —i amb aquest cas dels animals—, és d’una baixessa indigne de considerar-se persona. Els animals no han decidit venir a aquest món sota la seva forma, i com tot ser viu, la seva aspiració és viure i complir amb les seves obligacions i comportaments naturals, i dintre d’això, el dret a ser feliços, perquè ells també tenen aquesta aspiració entre les seves funcions vitals. Però si ja entre nosaltres hi ha un gran dèficit d’empatia, molt menys encara, es pot pretendre que se’n tingui vers a ells.

Es preocupa i molt, per la manera d’exclamar-se en alterar les lleis de la “vida” a conseqüència d’això. L’experiència més dessatrosa i recent que hem viscut, va ser l’enfermetat de les “vaques boges”, esdevinguda com sabem, per alterar i corrompre la cadena alimentícia oferint als rumiants pinsos i farines provinents de restes de carns i peix, cosa del tot degenerativa i antinatural. L’home aquí, va estar influït pel diable.

Els fulls de ruta de les agendes 2030 i 2050, tot i la perplexitat generalitzada, van per aquí: reduir el consum de carn i cercar proteïnes alternatives i altres dietes menys carnívores. Tot això en el context del discurs del canvi climàtic, certament, lliga, o ja el faran lligar. I s’entèn quan per produïr 1kg de vedella, és necessari el consum de 2.000L d’aigua. Veiem com la majoria dels nostres conreus tradicionals són modificats per les grans extensions de conreu de blat de moro, imprescindible per la indústria dels pinsos. Una agricultura extensiva depenent de les necessitats alimentàries de la ramaderia i del seu procès industrial.

És curiós con Joan, que era de l’orde, tingués aquesta delicadessa o sensibilitat vers les espècies que, inicialment, formen part de la nostra cadena tròfica com a primers depredadors al ser a dalt de tot. I es pregunta, si en l’acte de matar a cap animal, és degut a que som fills de Déu o bé… del diable. D’aquesta manera descriu que la mort d’un animal és més pròpia del diable que no pas d’un déu bo. Joan era animalista? Sembla que, per aquestes paraules, rotundament sí!

*Això ens intruduïria en un debat si extrapol·lem la situació quan el llop és substituït per un criminal. Justificarien els càtars matar doncs a una altra persona en cas de defensa pròpia? Sabem que els càtars tenien prohibit matar però algú havia de plantar cara i defensar les terres occitanes al llarg de les croades!

PROFECIA XXVIII
'Quan comenci l'any mil que segueix a l'any mil, regions senceres seran botí de guerra. Més enllà dels límits romans i inclòs a l'antic territori de l'imperi, els homes de les mateixes ciutats es degollaran. Aquí hi haurà guerra entre les tribus i allà entre creients. Els jueus i els fills d'Al·là no deixaran d'enfrontar-se i la terra de Crist serà el seu camp de batalla. Però els infidels voldran defensar la puresa de la seva fe en tot el món i al davant d'ells, no hi haurà més que dubte i poder. Aleshores la mort avançarà com l'estendard dels nous temps'.

PROFECIA XXIX
'Quan comenci l'any mil que segueix a l'any mil, multituds d'homes seran exclosos de la vida humana. No tindran dret, ni sostre, ni pa. Estaran despullats i no tindran res més que el seu cos per vendre. Se'ls expulsarà lluny de les Torres de Babel de l'opulència. S'agitaran com un remordiment o una amenaça, ocuparan regions senceres i proliferaran. Escoltaran prèdiques de venjança i es llançaran a l'assalt de torres orgulloses. Haurà arribat el temps de les invasions bàrbares'.

PROFECIA XXX
'Quan comenci l'any mil que segueix a l'any mil, l'home haurà entrat en el laberint fosc. Tindrà por i tancarà els ulls, doncs ja no sabrà veure. Desconfiarà de tot i estarà sempre temerós, però serà empès cap endevant i no li estarà permès detenir-se. La veu de Cassandra, serà malgrat tot, potent i clara, no serà escoltada per l’home. Doncs ell voldrà cada dia posseïr més coses i el seu cap s’haurà perdut en les fantasies. Els que seran els seus mestres l’enganyaran i no tindrà més que mals consellers'.

PROFECIA XXXI
'Arribats plenament a l'any mil que segueix a l'any mil, els homes per fi hauran obert els ulls. Ja no estaran tancats en els seus caps o les seves ciutats. Es veuran i se sentiran des d'un lloc a l'altre de la terra. Sabran que el que colpeix a un, fereix a l'altre. Els homes formaran un cos únic del qual cadascun serà una part ínfima i junts, constituiran el cor. Hi haurà una llengua parlada per tots, i naixerà així, per fi, el gran ésser humà'.

PROFECIA XXXII
'Arribats plenament a l'any mil que segueix a l'any mil, l’home haurà conquerit el cel. Crearà estrelles en el gran mar ombrívol i navegarà en aquella nau brillant. Nou Ulisses, company del sol, vers l’Odissea celeste. Però també serà sobirà de l’aigua. Haurà construït grans ciutats nàutiques que es nodriran de collites del mar. Viurà així en tots els racons del gran domini i res no li serà prohibit'.

Aquesta profecia és una revelació clarament de gran evolució científica i tècnica, la qual era impensable fa vuit-cents anys enrere. Costa molt pensar que en temps de Joan de Jerusalem, l'home tingués la imaginació de crear estrelles, i observi's aquí, més aviat en planetes artificials o estacions espacials. En cas que en Joan les veiés, segurament les descriuria com astres refulgents, així com les naus amb les quals es desplaçarà pel cel. No només es limita anar un pas més enllà de la carrera espacial, sinó que ens parla del poblament i colonització de l'espai en el nostre sistema solar. També bastirà ciutats en els oceans, i és curiós com sobre el tema d'aprofitar els recursos marins, ens parla de «collites del mar», i no de pesca. Si no es tracta d'una simple metàfora, figura recorrent en les descripcions de les seves visions, podríem prendre de manera força literal la descripció de «collita».

Sovint sentim que som més coneixedors de les coses de l'espai, que no pas dels nostres oceans i de les seves profunditats. L’oceà contè el 97% de tota l’aigua del planeta, cubrint el 71% de la seva superfície, i el 90% de la biosfera, amb 3.700 metres de profunditat mitjana tot i que amb prou feines, tenim cartografiat el 20% del seus fons, amb només un 10% d’espècies marines conegudes. Amb això de «collita», m'agradaria pensar per exemple en l'explotació de les algues i altres plantes marines que, tan bones qualitats diuen aportar i que, en canvi, ens estem perdent donada la nostra especial afecció a la carn animal, i a la sobreexplotació del sol i en detriment al consum de peix i altres recursos marins no menys interessants i sovint, amb majors propietats que la nostra dieta habitual. Les algues marines són un gran exponent, i el japó, un país intel·ligent, les té força integrades en els seus hàbits alimentaris, aportant-los grans beneficis perla seva salut.

PROFECIA XXXIII
«Arribats plenament a l'any mil que segueix a l'any mil, els homes podran penetrar a les profunditats de les aigües. El seu cos serà nou i ells seran peixos. Alguns volaran més alts que els ocells, com si la pedra no anés a caure. Es comunicaran entre ells, perquè el seu esperit estarà tan obert que recollirà tots els missatges i els somnis seran compartits. Viran tant temps com el més vell dels homes, aquell del qui parlen els llibres sagrats».

PROFECIA XXXIV
«Arribats plenament a l'any mil que segueix a l'any mil, l'home coneixerà l'esperit de totes les coses; la pedra o l'aigua, el cos de l'animal o la mirada de l'altre. Haurà penetrat en els secrets que els déus antics posseïen, i empenyeran una porta rere altra en el laberint de la vida nova. Crearà amb la força amb la qual brolla una font. Ensenyarà la saviesa a la multitud dels homes, i els nens coneixeran la terra i el cel molt millor que ningú abans que ells. I el cos de l'home serà més gran i més hàbil, i el seu esperit hi haurà abastat totes les coses i les haurà posseït».

PROFECIA XXXV
“Arribats plenament a l'any mil que segueix a l'any mil. L'home ja no serà l'únic sobirà, perquè la dona empunyarà el ceptre; serà la gran mestra dels temps futurs i el que pensi ho imposarà als homes; serà la mare d'aquest any mil que segueix a l'any mil. Difondrà la dolçor tendra de la mare després dels dies del Diable; serà la bellesa després de la lletjor dels temps bàrbars; l'any mil que ve després de l'any mil canviarà en poc temps; s'estimarà i es compartirà, se somiarà i es donarà vida als somnis”.

Aquesta profecia és una de les que integren les 10 últimes que anuncien un canvi transformador en un futur no massa llunyà. I aquesta té un especial interès en tractar plenament sobre la dona. No deixa de ser curiós que Joan tingui en compte aquesta visió quan la dona, a l'edat mitjana, estava completament eclipsada per la misogínia i el masclisme. Aquest templer, en canvi, tot i aquests clixés negatius que tradicionalment patia la feminitat en la seva època, no només la posa en valor a un mateix pla d'igualtat amb l'home, sinó que diu clarament que li passarà al davant:

'la dona empunyarà el ceptre'

Molts dels seus contemporanis —i generacions posteriors—, ben segur que desitjarien apedregar-lo davant aquestes revelacions, aleshores, tan fora de lloc. El ceptre, símbol de poder que, juntament amb la corona, era exclusiu de reis i emperadors. A més a més, no s'acaba amb això, sinó que serà guia, far de llum del bon esdevenidor i:

'mestra dels temps futurs'

i a sobre, s'imposarà a l'home. Això era del tot inconcebible en aquella època, on la dona havia de ser obedient, submisa i tenir la boca tancada. Sembla que amb aquesta profecia, la dona es deslliura per fi, del llast i de l'estigma de l'Eva pecadora, i adquireix, a més, un paper superior al que havia estat tradicionalment reservat a la masculinitat. Embellirà també els temps de lletjor que havien caracteritzat als bàrbars. És de desitjar, tot i ser molt lluny encara, que aquesta transformació arribi també al món musulmà. Joan dóna per fet que serà així.

La seva virtut serà la 'dolçor tendra' (de la mare) i la bellesa, armes per vèncer al dimoni. Un binomi de raons contundents per a transformar les coses segons el nostre Joan de Jerusalem. És de desitjar, tot i ser molt lluny encara, que aquesta transformació arribi també al món musulmà. Joan dóna per fet que serà així.

I acaba dient que 's'estimarà' i es 'compartirà'. Estem preparats per tot això?


PROFECIA XXXVI
«Arribats plenament a l’any mil que segueix a l’any mil, l’home coneixerà un segon naixement. L’esperit s’apoderarà de les gents que combregaran en la fraternitat. Aleshores es promulgarà la fi dels temps bàrbars. Serà el temps d’un nou vigor de la fe. Després dels dies negres de l’inici de l’any mil que ve després de l’any mil, començaran els dies feliços. L’home retrobarà el camí dels homes i la terra serà ordenada».

PROFECIA XXXVII
«Arribats plenament a l’any mil que segueix a l’any mil, els camins aniran d’una punta a altra de la terra i del cel a l’altra. Els boscos seran novament frondosos i els desserts hauran estat irrigats. Les aigües tornaran a ser pures i la terra serà un jardí. L’home vetllarà per tot el que viu. Purificarà tot el que ha contaminat. Així sentirà que tota aquesta terra és la seva llar. I serà savi, doncs pensarà en el demà.

PROFECIA XXXVIII
«Arribats plenament a l'any mil que segueix a l'any mil, tots seran com moviments endreçats. Se sabrà tot del món i del mateix cos. Se somniarà amb la malaltia abans que aparegui, i tots es curaran a ells mateixos i als altres. S'haurà entès que és necessari ajudar a mantenir-se i l'home, després dels temps d'entossudiment i d'avarícia, obrirà el seu cor i la seva bossa als més desfavorits. Se sentirà cavaller de l'orde humana, i així, per fi, un temps nou començarà».

PROFECIA XXXIX
«Arribats plenament a l'any mil que segueix a l'any mil, l'home haurà après a donar i a compartir. Els dies amargs de la solitud hauran passat. Creurà novament amb l'esperit. Els bàrbars hauran adquirit el dret a la ciutadania. Però això vindrà després de les guerres i dels incendis. Això sorgirà de la runa ennegrida de les Torres de Babel i haurà estat necessari el puny de ferro perquè s'ordeni el desordre i perquè l'home trobi el bon camí».

PROFECIA XL
Arribats plenament a l'any mil que segueix a l'any mil, l'home sabrà que tots els éssers vius seran portadors de llum i que són criatures que han de ser respectades. Haurà construït les ciutats noves, al cel sobre la terra i sobre el mar. Conservarà a la memòria el que va ser i sabrà llegir el que serà. Ja no tindrà por de la seva pròpia mort, ja que en la seva vida n'haurà viscut moltes altres i sabrà que la llum, mai no s'apagarà.

Continuarà


Etiquetes: septimània càtars bonshomes catarisme occitània Joan de Jerusalem juan de jerusalén metavers metaverso virtual matrix templer profecies segle XXI

• LES PROFECIES DE JOAN DE JERUSALEM
• LES PROFECIES DE JOAN DE JERUSALEM
Autor: Autor
• LES PROFECIES DE JOAN DE JERUSALEM
• LES PROFECIES DE JOAN DE JERUSALEM
Autor: J. Bibià
• LES PROFECIES DE JOAN DE JERUSALEM
• LES PROFECIES DE JOAN DE JERUSALEM
Autor: Autor
• LES PROFECIES DE JOAN DE JERUSALEM
• LES PROFECIES DE JOAN DE JERUSALEM
Autor: Autor
• LES PROFECIES DE JOAN DE JERUSALEM
• LES PROFECIES DE JOAN DE JERUSALEM
Autor: J. Bibià

Ho vols compartir?

notes

• HISTORIOGRAFIA DEL CATARISME A CATALUNYA
• ENTREVISTA A JORDI BIBIÀ DES DEL CAOC
• SANT ROC, UN SANT MONTPELLERÍ
LA POR I LA INCERTESA D’AQUESTS DIES
Els èxits del catarisme
• Els càtars, possiblement, els primers animalistes europeus a l’Edat Mitjana
• MARIA DE MONTPELLER
• LES PROFECIES DE JOAN DE JERUSALEM
• MIQUÈL DE NOSTRA DAMA I UNA PROFECIA CÀTARA
• SOBRE ELS DRETS D'AUTOR DELS MEUS DIBUIXOS I IMATGES
• Els pobladors de Mallorca
Relacions occitano-catalanes
• Intrepretant l'APOCALIPSI de Sant Joan
• LA COPA SANTA
EL VALOR DEL COMPROMÍS I DE LA RESPONSABILITAT. AVUI TAN ESCÀS
SOBRE LA VERITAT. John Stuart Mill
Sobre la inquisició
Els catalano-aragonesos tornen a ser titllats d'heretges
• El catarisme a Itàlia
“LA BATALLA DEL RÍO NERETVA”: UNS ESCENARIS BOGOMILS
Altres corrents heterodoxos
• Què fa que el catarisme sigui vigent amb tanta força entre nosaltres?
Sobre l'amor. Teilhard de Chardin
Sobre les Influències del catarisme en l’art.
El Complot de Bernat Deliciós per a deslliurar el Llenguadoc del domini francès
• L'ORFISME: un interessant i vell antic substrat grec
• Els càtars, possiblement, els primers animalistes europeus a l’Edat Mitjana
La tirania de la matèria i de la presó del cos amb W. Shakespeare
La transmigració de les ànimes en la gnosi
El catarisme als altres regnes medievals de la Península
El catarisme a la Corona Catalano-aragonesa
Desaparegueren els càtars?
Heretges i heretgies
El codi de la cavalleria
Relacions entre càtars, templers i hospitalers
L'art d'estimar en els novel·listes i en els trobadors. Les Regles de l'Amor
El retorn de l'opus spicatum, com a símbol del triomf sobre l'heretgia. D'A. Deulofeu
Profecies, somnis i visions
Els estatuts secrets dels templers de Roncelin de Fos
LA CRISIS SILENCIOSA
Montaigne
L'art i René Huygue
• Novel·listes en llengües romàniques, trobadors, contaires i joglars
Fills de fang
Elogi de Jaume I
El component misògam i l'amor romàntic
Franz Bardom
Dades sobre el catarisme a les terres de Lleida
• LA REINA PEUDOCA DE TOLOSA DE LLENGUADOC
• RELIGIÓ, CREENCES I COSTUMS
Evolució del debat sobre l'ús i funció de l'art en el cristianisme
De Carl Gustav Jung
Una reflexió personal al voltant de la religió
Iconografia i simbologia
SOBRE ELS DINERS i SOBRE LA MANERA DE FER-LOS
Max Weber, sobre el desencantament del món
EL MAL EVITABLE
Kepler
TEORIA DELS SENTIMENTS MORALS