notes

TEORIA DELS SENTIMENTS MORALS
 
Els estatuts secrets dels templers de Roncelin de Fos
 
La Copa Santa
 
Què fa que el catarisme sigui vigent amb tanta força entre nosaltres?
 
Fills de fang
 
EL MAL EVITABLE
 
LA CRISIS SILENCIOSA
 
Sobre la inquisició
 
EL VALOR DEL COMPROMÍS I DE LA RESPONSABILITAT. AVUI TAN ESCÀS
 
SOBRE LA VERITAT. John Stuart Mill
 
Religió, creences i costums catarisme
 
Dades sobre el catarisme a les terres de Lleida
 
Relacions entre càtars, templers i hospitalers
 
El codi de la cavalleria
 
El catarisme a la Corona Catalano-aragonesa
 
Relacions occitano-catalanes
 
El catarisme als altres regnes medievals de la Península
 
Iconografia i simbologia
 
El Complot de Bernat Deliciós per a deslliurar el Llenguadoc del domini francès
 
Novel·listes en llengües romàniques, trobadors, contaires i joglars
 
La transmigració de les ànimes en la gnosi
 
Els pobladors de Mallorca
 
L'art d'estimar en els novel·listes i en els trobadors. Les Regles de l'Amor
 
Desaparegueren els càtars?
 
La tirania de la matèria i de la presó del cos amb W. Shakespeare
 
SOBRE ELS DINERS i SOBRE LA MANERA DE FER-LOS
 
Montaigne
 
Profecies, somnis i visions
 
El catarisme a Itàlia
 
El retorn de l'opus spicatum, com a símbol del triomf sobre l'heretgia. D'A. Deulofeu
 
Sobre l'amor. Teilhard de Chardin
 
L'art i René Huygue
 
Els catalano-aragonesos tornen a ser titllats d'heretges
 
De Carl Gustav Jung
 
Kepler
 
Heretges i heretgies
 
Franz Bardom
 
Sobre les Influències del catarisme en l’art.
 
Max Weber, sobre el desencantament del món
 
El component misògam i l'amor romàntic
 
Una reflexió personal al voltant de la religió
 
Evolució del debat sobre l'ús i funció de l'art en el cristianisme
 
Elogi de Jaume I
 
Altres corrents heterodoxos
 
Els èxits del catarisme
 

apunts / notes


<< Tornar    17.08.2010     versio per imprimir     

Relacions occitano-catalanes

Simpaties i represàlies. Confiscació de béns, penes, multes i càstigs contra els càtars i simpatitzants
 
Encara em trobo a sovint autors que postul·len que el sentiment occitano-català és un invent modern a resultes dels brots nacionalistes de la Renaixença i del Felibrisme. Residu d’aquest “pancatalanisme” nostre tant ferotge! Només cal documentar-se una mica per veure que no és així. Són nombrosos els testimonis de l’època on anuncien aquesta germanor, i per tant, aquesta teoria que menysprea aquest llunyà lligam és del tot falsa i manipul·ladora des de l’ignorància l’espanyolisme cavernari. Recullim aquí un fragment d’un vers que el trobadors Albert de Sisteron, composà el 1120:

Monges*, digat, segons vostra sciencia,
qual valon mais, Catalan o Francés:
e met de sai Guascuenha e Proença,
e Limozin, Alvern’e Vianés,
e met de lai la terra dels dos reis.

* Aquest era el nom de la seva dona
FONT: GEOGRAFIA DE CATALUNYA. Vol. II. pàg. 632. Editorial: AEDOS, 1968.

«Monges, digatz ! Segon vòstra consciéncia, quines son los que mai vàlon : los catalans o los franceses ? E vos cal metre deçà Gasconha e Provença, e Lemosin, Alvèrnhe e Vienés. E vos cal metre delà la tèrra dels dos reis.»

Li agraeixo profundament, aquesta traducció que el sr. Jacme Taupiac (a través del sr. Enric Garriga) em remeté en l’occità estàndart, la qual corrabora aquesta profunda germanor catalano-occitana en aquest llunyà periode medieval, a les primeries del s. XII, tot ben lluny del “romanticisme” de la Renaixença com alguns ens volen fer creure.

D'altra tipus d'exemples sobre les estretes relacions occitano-catalanes:

Al comerciant Bernat de Lleida se li confisquen els béns que té a la ciutat per motius d'heretgia, i a més a més, els que posseix a Besiers (Llenguadoc). Això ens dóna una idea de la magnitut i poder de les activitats comercials.

Un càtar narbonès tingué casa a Vallporrera (Tarragona), i rebé a sovint al càtar bergadà Arnau de Bretós en companyia de Guillem Català. Font: J. Ventura

Cal dir que els occitans, no havien renunciat en cap moment a què en Jaume i intervingués per a recuperar els seus domini i els dels seus vassalls occitans, tot i després el Tractat de Corbell. En Lluís Nicolau d’Olwer, en el seu treball Jaume I los trovadors provensals, es recull, a mode de testimoniatge, com durant el regnat de Jaume I, aquests li demanen al monarca que intervingui i aturi l'ocupació d'Occitània per França. Se li demana, anima, excita i prega, que prengui part (així també com al rei d'Anglaterra) i, a mesura de què passa el temps, se l'arriba a insultar de traició i d'haver-los abandonat a la sort dels ocupants del nord:

"Pera nosaltres Jaume I es lo prototipo, l'espill de cavaller, per a ells [els provençals] un traïdor que trenca sos juraments, assessina sos enemichs y no venja l'ultratge que a son pare inferí la creuada del Comte de Montfort; en nostre concepte fóu lo governant activíssim que no donant-se punt de repòs conquería reyalmes, firmava tractats, promulgava lleys... en llur concepte un home indolent que-s dexava arrebassar les terres y los dominis... per a ells era un covart, duent contra los serrahins les armes que devia esgrimir contra los francesos, tan sols perque sobre d'aquells era més fàcil la victoria".

Jaume I los trovadors provensals. Pàg. 390

Relacions entre el comtat d'Empúries, càtars i occitans:
Hug IV d’Empúries. El 1244 guerrejà al bisbe de Girona amb l’ajut de tropes occitanes, per l’etern motiu, d’unes propietats. De fet els bisbes gironins actuaven com a veritables senyors feudals, i recorrent a l’acció bél·lica quan els interessava. Curiosament, és l’any en què caurà Montsegur. Uns soldats catalans es lliuraren a la defensa d’un dels més emblemàtics refugis de l’església dels bonshomes, altres soldats occitans, combateren al costat del comte empordanès contra la mitra gironina. Sembla ser que, aquest contingent de soldats occitans, dels quals altres autors se’n refereixen com a tropes albigeses, trobaren refugi en terres comtals. I, paradoxalment també, els templers s’involucraren militarment amb el seu suport al comte emporità. No em negareu que resulta paradoxal…

Aquest comte fou excomunicat, juntament amb els seus nobles com foren els casos de Dalmau de Creixell, A. de Soler i Pons Egidi, per fer costat a la causa occitana.
Sabem que Bernat de Portella, lluità a Tolosa contra els croats.

Dalmau de Creixell, lluità a Muret al costat del nostre monarca. Donà suport en les guerrilles contra els invasors francesos, posant-se a les ordres del comte de Foix i del de Tolosa, cinc anys després de Muret (1218). Aquest mateix any, apareix per Lleida acompanyant el seguici del jove monarca, i també el 1219 per Girona. Aquest cavaller estigué a les ordres tant del pare com del fill.


Compartir: Del.icio.us! Facebook! Google! Twitter La Tafanera Live! Yahoo!

Besiers, església de Sant Nasari
Cliqueu a les imatges per ampliar-les
Narbona. Al fons, el Palau dels Bisbes
Cliqueu a les imatges per ampliar-les
copyright © septimaniaedicions.com  ·  Sanaüja (Spain) ·  Realització: cdnet ·