notes

TEORIA DELS SENTIMENTS MORALS
 
Els estatuts secrets dels templers de Roncelin de Fos
 
La Copa Santa
 
Què fa que el catarisme sigui vigent amb tanta força entre nosaltres?
 
Fills de fang
 
EL MAL EVITABLE
 
LA CRISIS SILENCIOSA
 
Sobre la inquisició
 
EL VALOR DEL COMPROMÍS I DE LA RESPONSABILITAT. AVUI TAN ESCÀS
 
SOBRE LA VERITAT. John Stuart Mill
 
Religió, creences i costums catarisme
 
Dades sobre el catarisme a les terres de Lleida
 
Relacions entre càtars, templers i hospitalers
 
El codi de la cavalleria
 
El catarisme a la Corona Catalano-aragonesa
 
Relacions occitano-catalanes
 
El catarisme als altres regnes medievals de la Península
 
Iconografia i simbologia
 
El Complot de Bernat Deliciós per a deslliurar el Llenguadoc del domini francès
 
Novel·listes en llengües romàniques, trobadors, contaires i joglars
 
La transmigració de les ànimes en la gnosi
 
Els pobladors de Mallorca
 
L'art d'estimar en els novel·listes i en els trobadors. Les Regles de l'Amor
 
Desaparegueren els càtars?
 
La tirania de la matèria i de la presó del cos amb W. Shakespeare
 
SOBRE ELS DINERS i SOBRE LA MANERA DE FER-LOS
 
Montaigne
 
Profecies, somnis i visions
 
El catarisme a Itàlia
 
El retorn de l'opus spicatum, com a símbol del triomf sobre l'heretgia. D'A. Deulofeu
 
Sobre l'amor. Teilhard de Chardin
 
L'art i René Huygue
 
Els catalano-aragonesos tornen a ser titllats d'heretges
 
De Carl Gustav Jung
 
Kepler
 
Heretges i heretgies
 
Franz Bardom
 
Sobre les Influències del catarisme en l’art.
 
Max Weber, sobre el desencantament del món
 
El component misògam i l'amor romàntic
 
Una reflexió personal al voltant de la religió
 
Evolució del debat sobre l'ús i funció de l'art en el cristianisme
 
Elogi de Jaume I
 
Altres corrents heterodoxos
 
Els èxits del catarisme
 

apunts / notes


<< Tornar    20.02.2012     versio per imprimir     

Sobre la inquisició

Primeres manifestacions de la inquisició a Catalunya. I el control i prohibició de les autoritats sobre els llibres herètic
 
Felip August
Desposseïu als heretges de les seves terres. La fe ha desaparescut, la pau ha mort, la peste herètica i la còlera bel·licosa han cobrat nou alé. Us prometo la remissió dels vostres pecats a fi de què poseu coto a tan grans perills. Poseu tot el vostre empeny en destruir l'heretgia per tots els mitjans que Déu us inspirarà. Amb més fermesa encara que amb els sarraïns, doncs són més perillosos [els càtars], combatiu els heretges amb mà dura.

Felip August el rei de França, es dirigeix el 9 de març del 1208 d'aquesta manera, als arquebisbes del Llenguadoc i a tots els comtes, barons i senyors del regne de França.


"Però l'Església de Roma diu encara: «No perseguim els heretges pel que fan bé, sinó per llur fe». D'aquesta manera confessen que són els autèntics hereus d'aquells que mataren a Crist i els Apòstols; els mataren i perseguiren, i ho faran a la fi, perquè els sants porten la contradicció dels seus propis pecats i anuncien la veritat, que ells no poden entendre. Crist ho diu a l'Evangeli de Sant Joan: Us he fet veure moltes bones obres de part del Sant Pare; ¿per quina d'elles m'apedregareu? I ells li respongueren: No t'apedregarem per cap bona obra, sinó per blasfèmia."

FRAGMENT EXTRET DEL RITUAL OCCITÀ DE DUBLÍN

DES DE TARRAGONA
En 7 de febrero de 1233 promulgó el rey Don Jaime Las Constituciones siguientes en Tarragona, con asistencia y consejo de los Obispos de Gerona, Vich, Lérida, Zaragoza, Tortosa, del electo Tarraconense, de los Maestres del Temple y del Hospital, y de muchos abades y otros Prelados:
1.ª Que ningún lego disputase, pública o privadamente, de la fe católica, so pena de excomunión y de ser tenido por sospechoso de herejía.
2.ª Que nadie tuviera en romance los libros del Antiguo o del Nuevo Testamento, sino que en el término de ocho días los entregase al Obispo de su diócesis, para que fuesen quemados.
3.ª Que ningún hereje, convicto o sospechoso, pudiese ejercer los cargos de baile, vicario (veguer), u otra jurisdicción temporal.
4.ª Que las casas de los fautores de herejes, siendo alodiales, fuesen destruídas; siendo feudales o censuales, se aplicasen a su señor (suo domino applicentur).
5.ª Para que no pagasen inocentes por pecadores, consecuencia del edicto de Don Pedro, nadie podría decidir en causas de herejía sino el Obispo diocesano, u otra persona eclesiástica que tenga potestad para ello, es decir, un inquisidor.
6.ª El que en sus tierras o dominios, por interés de dinero o por cualquiera otra razón, consintiese habitar herejes, pierda ipso facto, y para siempre, sus posesiones, aplicándose a su señor si fueren feudos, confiscándose para el real erario si fueren alodios. El baile o veguer que pecase de consentimiento o negligencia, sería privado in perpetuum de su oficio.
7.ª En los lugares sospechosos de herejía un sacerdote o clérigo nombrado por el Obispo, y dos o tres laicos elegidos por el rey o por sus vegueres y bailes, harían inquisición de los herejes y fautores, con privilegio para entrar en toda casa y escudriñarlo todo, por secreto que fuese. Estos inquisidores deberían poner inmediatamente sus averiguaciones en noticia del Arzobispo u Obispo y del vicario o baile del lugar, entregándoles los presos. El clérigo que en esta inquisición fuere negligente, sería castigado con privación de beneficios; el lego con una pena pecuniaria. De este importantísimo documento arranca la historia de la Inquisición en España, y basta leerle para convencerse del carácter mixto que desde los principios tuvo aquel Tribunal. El clérigo declaraba el caso de herejía; los dos legos entregaban la persona del hereje al veguer o al baile. El Obispo daba la sentencia canónica; el brazo secular aplicaba al sectario la legislación corriente. Ni más ni menos. La prohibición de los libros sagrados en lengua vulgar era repetición de la formulada por el Concilio de Tolosa en 1229, aunque en él se exceptuaron el Psalterio y las Horas de la Virgen. Estos libros se permitían a los legos, pero no en lengua vulgar.

En 1242 se celebró en Tarragona Concilio contra los valdenses, siendo Arzobispo D. Pedro de Albalat. Tratóse de regularizar las penitencies y fórmulas de abjuración de los herejes, consultando el punto con San Raimundo de Peñafort y otros varones prudentes. El Concilio empieza por establecer distinción entre herejes, fautores y relapsos: «Hereje es el que persiste en el error, como los insabattatos, que declaran ilícito el juramento, y dicen que no se ha de obedecer a las potestades eclesiásticas ni seculares, ni imponerse pena alguna corporal a los reos.» «Sospechoso de herejía es el que oye la predicación de los insabattatos o reza con ellos... Si repite estos actos será vehementer y vehementissime suspectus. Ocultadores son los que hacen pacto de no descubrir a los herejes... Si falta el pacto, serán celatores. Receptatores se apellidan los que más de una vez reciben a los sectarios en su casa. Fautores y defensores los que les dan ayuda o defensa. Relapsos, los que después de abjurar reinciden en la herejía o fautoría. Todos ellos quedan sujetos a excomunión mayor.»


Font: Marcelino Menéndez Pelayo.
Historia de los heterodoxos españoles. Volum II (1880-1882)

Sobre la potestat d'atorgar-se l'acceptació d'un judici o d'una veritat:

"L'Església catòlica té la seva pròpia manera de lluitar amb aquest problema tan vergonyós. Fa una separació entre aquells que poden rebre les seves doctrines pel mitjà del convenciment i aquells que simplement les han d'acceptar, basats en la confiança absoluta, que rep autorització per a conèixer els arguments dels opositors per tal de donar-los resposta i, per tant, pot llegir llibres herètics. Els seglars només hi podran accedir per mitjà d'un permís molt difícil de conseguir. Aquesta disciplina reconeix que el coneixement sobre els arguments és beneficiós per als mestres, però, en canvi, seguint la mateixa línea de raonament anterior, consegueix argumentar que això no és adeqüat per a la resta del món. És a dir, per bé que no es dóna llibertat mental, dóna més cultura a l'elit que al públic en general. D'aquesta manera aconsegueix obtenir el tipus de superioritat intel·lectual que el seu propòsit requereix —atès que la cultura sense llibertat mai no ha creat una ment liberal, però sí que pot crear un advocat nisi prius per a la causa. En països protestatnts, en canvi, aquest recurs no és possible, ja que creuen que la responsabilitat d'elecció de la religió prové de cadascú i no pot ser transmesa a través dels mestres".

John Stuart Mill (1806-1873)
Filòsof, economista i pensador liberal


Compartir: Del.icio.us! Facebook! Google! Twitter La Tafanera Live! Yahoo!

Cliqueu a les imatges per ampliar-les
Cliqueu a les imatges per ampliar-les
copyright © septimaniaedicions.com  ·  Sanaüja (Spain) ·  Realització: cdnet ·