notes

TEORIA DELS SENTIMENTS MORALS
 
Els estatuts secrets dels templers de Roncelin de Fos
 
La Copa Santa
 
Què fa que el catarisme sigui vigent amb tanta força entre nosaltres?
 
Fills de fang
 
EL MAL EVITABLE
 
LA CRISIS SILENCIOSA
 
Sobre la inquisició
 
EL VALOR DEL COMPROMÍS I DE LA RESPONSABILITAT. AVUI TAN ESCÀS
 
SOBRE LA VERITAT. John Stuart Mill
 
Religió, creences i costums catarisme
 
Dades sobre el catarisme a les terres de Lleida
 
Relacions entre càtars, templers i hospitalers
 
El codi de la cavalleria
 
El catarisme a la Corona Catalano-aragonesa
 
Relacions occitano-catalanes
 
El catarisme als altres regnes medievals de la Península
 
Iconografia i simbologia
 
El Complot de Bernat Deliciós per a deslliurar el Llenguadoc del domini francès
 
Novel·listes en llengües romàniques, trobadors, contaires i joglars
 
La transmigració de les ànimes en la gnosi
 
Els pobladors de Mallorca
 
L'art d'estimar en els novel·listes i en els trobadors. Les Regles de l'Amor
 
Desaparegueren els càtars?
 
La tirania de la matèria i de la presó del cos amb W. Shakespeare
 
SOBRE ELS DINERS i SOBRE LA MANERA DE FER-LOS
 
Montaigne
 
Profecies, somnis i visions
 
El catarisme a Itàlia
 
El retorn de l'opus spicatum, com a símbol del triomf sobre l'heretgia. D'A. Deulofeu
 
Sobre l'amor. Teilhard de Chardin
 
L'art i René Huygue
 
Els catalano-aragonesos tornen a ser titllats d'heretges
 
De Carl Gustav Jung
 
Kepler
 
Heretges i heretgies
 
Franz Bardom
 
Sobre les Influències del catarisme en l’art.
 
Max Weber, sobre el desencantament del món
 
El component misògam i l'amor romàntic
 
Una reflexió personal al voltant de la religió
 
Evolució del debat sobre l'ús i funció de l'art en el cristianisme
 
Elogi de Jaume I
 
Altres corrents heterodoxos
 
Els èxits del catarisme
 

apunts / notes


<< Tornar    01.01.2012     versio per imprimir     

Evolució del debat sobre l'ús i funció de l'art en el cristianisme

Transmetre o malmetre? El romànic, el gòtic i l’estil bizantí, escarregats de transmetre i desenvolupar mitjançant les arts el missatge d’una nova religió: la cristiana.
 
Què va passar amb el llegat clàssic fins els inicis de l'Alta Edat Mitjana? Perquè aquest no evolucionà, sinó que tenim la percepció del que podriem anomenar una marxa enrera en les arts? La majoria de les catedrals, monestirs, palaus erigits al voltant del s. XI, semblen poca cosa comparats amb el llegat i les ruïnes que ens deixaren els grecs i el romans. Potser, com en apunta John Harvey, les pors i els terrors de l'any 1000 frenaren en certa manera, els projectes de construir grans edificis. Anteriorment això, el propi palau i la capella de Carlemany —unificador d'Europa i perseguidor dels musulmans—, eren més aviat modestos, còpia reduïda dels edificis romans o bizantins. El llegat clàssic perdurava en les ments però sense arribar a l’esplendor i colossalisme que el caracteritzà.

“El gran Justinià [...] volgué reconstruir l’ànima mediterrània en el cos d’un nou imperi dirigit per Bizanci, i per això cercà una nova arquitectura, un espai sagrat escaient la temps modificats. El temple grec ja no s’hi adiu, malgrat aquella bellesa i perfecció que semblaven definitives; la claretat i la transparència del seu espai val per a un poble vital, fresc, senzill i directe com eren els grecs, però és incompatible amb l’esperit dubitatiu, introvertit, extramundà del cristianisme”.

Fragment del Cercamón, de Lluís Racionero, pàg. 31

Tatarkiewicz ens adverteix l’escassetat de tractats que parlaven aleshores sobre les arts plàstiques a l’Edat Mitjana, tot i això, no vol dir que no existissin opinions als respecte. Perquè aquest canvi de llenguatge en les arts? Quin era el missatge que havia de fer arribar l'Església als fidels i de quina manera per tal de no desvirtuar-lo ni desviar-se de l’ortodòxia?

Però, realment es podia o era lícit representar a Déu mitjançant una imatge, o es podia caure amb l'error d'idolàtric comès pels grecs, pels romans i altres pobles pagans i bàrbars per civilitzar? Podrien ofendre a Déu amb la transmissió del missatge religiós mitjançant les arts? Al Concili de Nicea (325 dC) es debatrà sobre la presència divina de Crist, fixant-se la Pasqua i la fòrmula de la professió del credo. També s’imposarà el dogma de la Trinitat, i s’excomunicava el bisbe d’Alexandria anomenat Arri. Priscil·lià fou qui propagà les idees d’Arri a la Península i al sud de la Gàl·lia.

L’estètica medieval va haver de superar l’handicap d’una nova forma de llenguatge, havia aparescut una nova religió que no tenia res a veure amb les anteriors, amb els seus dogmes, filosofia i que amb el pas del temps i, de concil·lis, persecucions d’heretgies i altres esdeveniments de a conseqüència de la propagació, s’anà perfilant i definint al llarg dels dos mil·lennis. Per tant, el missatge anirà adequant-se als temps, així com les formes en representar-lo. Finalment, la religió cristiana convinguè en què l’estètica medieval veiés en Déu la inspiració de tot el que és bell i d’exaltar el missatge teològic i moral. Déu és pel cristianisme omnipresent, en totes les coses, en totes les manifestacions de la natura, en canvi, els deus grecs i romans eren dintre d’un temple, pel Parnàs o per l’Olimp, un espai innaccessible per l’home. L’estètica obrí una discussió, com fou per exemple el caràcter controvertit de la mirada als models clàssics donat a què per una banda, eren admirables per la seva bellesa, però per altra, aquesta bellesa estava sotmesa al servei d’uns déus pagans. Els primers cristians s’encarregaren de destruir les imatges antigues, i restaven indiferents en canvi, davant els edificis religiosos, mentre que d’altres vegades es reconvertien en església cristiana, de la mateixa manera que amb la reconquesta, es refonien i reconvertien els edificis àrabs en cristians, mentre no els contemporanitzà durant els pactes amb els serraïns vençuts mitjançant les pàries.

El Codi Teodosià transmeté una sensibilitat vers al llegat grecoromà, recomanant tractar a les escultures com a obres d’art, i no com a imatges dels déus, i que per tant, s’havien de respectar. D’altres, s’afegiren a aquesta opinió, com el cas de Guibert de Nogent, que desposseïa a les estàtues de tot valor religiós, però en canvi les dotava de valor estètic. Així doncs, moltes escultures foren recuperades per a les esglésies. Els primers cristians, sembla ser que poc es decantaren vers l’art estatuari, mentre que foren més intenses les representacions pictòriques (catacumbes). Així doncs, en les pintures occidentals era ben vist i freqüent la representació de Jesús i dels sants. En canvi, la representació de Déu ja els creà més dubtes, doncs temien caure en els mateixos errors idòlatres dels pagans. Dant, per exemple, parla de Déu com “l’amor que mou el Sol i les altres estrelles”.

Altre conflicte es plantejava alhora de decidir-se per un art senzill o bé un art col·lossal. Déu, tot i que es mereixia el millor, també se li havia de mostrar humilitat. El mateix succeí amb les diferents ordes religioses que sorgiren al llarg dels ss. XII i XIII. Com per exemple, l’austeritat de l’orde del Císter —renunciant
a les arts pictòriques i escultòriques—, o la simplicitat franciscana del model de vida, així com dels seus edificis. També hi hagué els que opinaven, com molts avui en dia, que era millor dedicar totes aquelles riqueses a finalitats caritatives. l'abat Suger, en canvi, era partidari de bastir i dedicar els millors recursos i materials a les obres dedicades a Déu.

Tot i això hi havia qui no pensava d'aquesta manera, com els càtars, i per tant, no creien en la necessitat de construir temples. Fou doncs una religió absent d'espais sagrats:

“Aquesta Església no és de pedra, ni de fusta, ni de res que vingui de la mà de l'home. Perquè els actes dels Apòstols ens ensenyen que l'Altíssim no habita en construccions fetes per mans d'homes…”
Del Ritual càtar de Dublín

També sorgí el dilema sobre la possibilitat de què l’art podia permetre’s reflectir la fugacitat del món real o bé dedicar-se a les coses eternes, i fins a quin punt era capaç d’idealitzar tot plegat. Els inicis del cristianisme van ser més modestos, el romànic estava embolcallat per una simbologia i simplicitat de formes, mentre que amb el gòtic s’obria una etapa més realista i refinada, on es reflectien els sentiments i les emocions. De totes maneres, s’acordà en què l’art tenia o havia de tenir una funció pedagògica, la d’explicar i recordar els fets històrics i els religiosos, sense oblidar la decorativa. Com molt bé apunta H. Focillon, l’art romànic havia de fer “parlar” a l’Esglesía, tant a través de la pintura com de l’escultura. Tatarkiewicz en diu “enciclopedia del saber”; la gran majoria del poble era illetrat (illiterati). La cultura estava reservada a les èl·lits, com eren alguns nobles, les classes eclesiàstiques, els càrrecs reials de l’apareill “administratiu de l’època” com els notaris, i pels metges més avançats. Molts monarques i prínceps, en prou feines sabien escriure, i es limitaven a signar els documents amb una creu o símbol. De fet, per a mi, l’escultura romànica és un dels primers còmics en pedra (a Europa). El mateix Ramon Llull s’aproparà més encara als recursos de la historieta gràfica incorporant globus de text en les il·lustracions de les seves obres com a valuós mitjà de comunicació. La paraula que surt de la boca, quin millor mitjà per expressar allò que es vol dir i que el lector ho entengui ràpidament! Calia doncs un mitjà per narrar els passatges bíblics en pedra, i quina millor solució que adaptar la narració i col·locar les imatges, que el capitell corinti per a desenvolupar la narració, costés el que costés, desproporcionant les figures, extenent-les, agrupant-les a sovint de manera entre exagerada i grotesca, com si anessin a desbordar-se del bloc de pedra. Sortosament però, i en el cas dels claustres, la narració anirà “saltant” de capitell en capitell, sovintejats per una columnata doble o geminada, gairebé a tocar, on les seves composicions es fondran en el capitell de tronc invertit.
A més a més, amb les arts de l’Edat Mitjana, aparegué una terminologia relativa a l’estètica i un nou lèxic que adquirirà gran rellevància, la qual sembla que fou més rica i extensa que a la que s’aplicava a la poesia i la música, donant pas a una nova terminologia pròpia de les arts plàstiques, encetant nous significats estètics. Nous termes com compositio, per a designar la bellesa purament formal, terme que després seria adoptat per la música. Altres termes sovintejats per a les descripcions seran pulchritudo, formositas i speciositas (bellesa, forma i menes). Venusta servirà per a descriure allò que és bell i graciós. Decor, que antigament significava el que era convenient, ara serà sinònim d’elegància, o la mateixa paraula, elegantia emprada per a definir el refinament i les bones proporcions. Així com també un llarg etc. d’adjectius relatius a la bellesa. L’art havia d’equilibrar doncs, la bellesa i la utilitat.

— HARVEY, John i diversos autors. Historia de las civilizaciones. La Baja Edat Media. El florecimiento de la Europa Medieval. Editorial Labor. Heraclio Fournier, S.A. Vitòria, 1993.
—TATARKIEWICZ, Wladyslaw. Extrets de Historia de la estética, II. La estética medieval. Madrid: Akal, 1989. Pàgs. 147-161 i 306-311.
—L'Abat SUGER: Ingressà l'abadia de Sant Denís a l'edat de 10 anys, i s'educà juntament amb el futur Lluís VI. A més a més de ser reconegut com un prestigiós advocat i diplomàtic, havent-lo enviat a Roma pel rei, entre el 1122-1123, fou designat abat de Sant Denís, la qual cosa li permetè iniciar el gran programa de reforma de l'abadia, influït per les idees del seu amic, el cistercenc Bernat de Claravall (curiosament aquest sempre és al rerefons dels grans projectes: les regles d'ordenació de l'ordre dels templers [Troies], per exemple, o l'extermini de les heretgies). Amb aquesta reforma estilística se'l considera com l'impulsor del sorgiment de l'art gòtic.


Compartir: Del.icio.us! Facebook! Google! Twitter La Tafanera Live! Yahoo!
septimania
copyright © septimaniaedicions.com  ·  Sanaüja (Spain) ·  Realització: cdnet ·