notes

TEORIA DELS SENTIMENTS MORALS
 
Els estatuts secrets dels templers de Roncelin de Fos
 
La Copa Santa
 
Què fa que el catarisme sigui vigent amb tanta força entre nosaltres?
 
Fills de fang
 
EL MAL EVITABLE
 
LA CRISIS SILENCIOSA
 
Sobre la inquisició
 
EL VALOR DEL COMPROMÍS I DE LA RESPONSABILITAT. AVUI TAN ESCÀS
 
SOBRE LA VERITAT. John Stuart Mill
 
Religió, creences i costums catarisme
 
Dades sobre el catarisme a les terres de Lleida
 
Relacions entre càtars, templers i hospitalers
 
El codi de la cavalleria
 
El catarisme a la Corona Catalano-aragonesa
 
Relacions occitano-catalanes
 
El catarisme als altres regnes medievals de la Península
 
Iconografia i simbologia
 
El Complot de Bernat Deliciós per a deslliurar el Llenguadoc del domini francès
 
Novel·listes en llengües romàniques, trobadors, contaires i joglars
 
La transmigració de les ànimes en la gnosi
 
Els pobladors de Mallorca
 
L'art d'estimar en els novel·listes i en els trobadors. Les Regles de l'Amor
 
Desaparegueren els càtars?
 
La tirania de la matèria i de la presó del cos amb W. Shakespeare
 
SOBRE ELS DINERS i SOBRE LA MANERA DE FER-LOS
 
Montaigne
 
Profecies, somnis i visions
 
El catarisme a Itàlia
 
El retorn de l'opus spicatum, com a símbol del triomf sobre l'heretgia. D'A. Deulofeu
 
Sobre l'amor. Teilhard de Chardin
 
L'art i René Huygue
 
Els catalano-aragonesos tornen a ser titllats d'heretges
 
De Carl Gustav Jung
 
Kepler
 
Heretges i heretgies
 
Franz Bardom
 
Sobre les Influències del catarisme en l’art.
 
Max Weber, sobre el desencantament del món
 
El component misògam i l'amor romàntic
 
Una reflexió personal al voltant de la religió
 
Evolució del debat sobre l'ús i funció de l'art en el cristianisme
 
Elogi de Jaume I
 
Altres corrents heterodoxos
 
Els èxits del catarisme
 

apunts / notes


<< Tornar    13.09.2011     versio per imprimir     

Sobre les Influències del catarisme en l’art.

Algunes de les traces d’una iconografia heterodoxa.
 
El ressorgiment de l’opus espicatum.

De vegades, quan observem les ruïnes d’un castell o les restes d’una església, no som conscients de la capacitat que tenien la gent d’aquella època en bastir-les. Així ens passa en totes les civilitzacions i històries ja desaparescudes. Pel que fa a l’art, i centrant-nos amb el catarisme peninsular, les etapes del romànic i del gòtic, en tenim molts exemples que han perdurat fins els nostres díes. Parlem d’un mil·lenni enllà, i encara molts d’ells perduren. Només el desús, l’abandonament i les agressions posteriors dels homes els han malmès, en el pitjor dels casos. Construir aquests edificis no era una feina que podia desenvolupar qualsevol, arcs, contrapesos, cúpules, voltes... tot era calculat. Malgrat fa tants anys —d’ignorants res—, no tots creien que la terra era plana... Els seus autors eren gent instruïda, com a resultat de la suma d’intercanvis entre els móns, i que el nostre presentisme ens ha fet creure que han restat immersos en lluites constants, com les estereotipades croades contra els àrabs. Els àrabs, exceptuant alguns casos com les terribles razzies d’Almansor del s. IX, arribats fins a França, respectaran als cristians i a les comunitats jueves. Contràriament al que se’ns ha volgut fer creure, van fer innumerables aportacions al progrès i a la civilització, com foren els camps de la filosofia, de la medicina, de l’arquitectura, de les arts decoratives entre moltes altres, i com no, ells sembraren la llavor del que poc després, coneixeriem com l’amor cortès.

De fet, el món clàssic de Grècia i Roma poc havia intervingut en totes aquestes importacions més que copiar els estils, com és el cas de l’arquitectura, poques són les seqüeles d’aquells temps que podem observar en el romànic i en el gòtic català i europeu. Perquè una cosa si és certa, el temple romànic té denominació d’origen, i aquest és el nostre país, i les nostres comarques que varen donar-li llum, em refereixo precisament a les de l’Empordà i del Rosselló, que dotaren de l’emblemàtic arc de volta a les seves esglésies a partir de mitjans del s. X, mentre que a la resta d’Europa, els temples emprearan la coberta plana fins a mitjans del s. XI.

Deulofeu en la seva obra L’Empordà bressol de l’art romànic, accentúa encara més la personalitat i protagonisme d’aquestes dues comarques de l’Empordà i del Rosselló en l’art romànic, afegint-hi la manera de bastir, no només murs, sino arcs i voltes en l’opus spicatum. Ens diu que, probablement, apareix en els monuments visigòtics del s. VI fins a evolucionar en l’estil romànic del s. X. És a l’Empordà on és substituïda la coberta plana per la de volta amb aquesta tècnica constructiva d’espina de peix. I de fet, aquest autor ens recorda que aquesta forma d’aparellament ens remuntafins el simbolisme dels antics cristians: el peix.

Però en Deulofeu interpreta que la seva reaparició, la de l’opus spicatum, seria una conseqüència del triomf de l’església sobre l’heretgia albigesa. Reforça aquesta tesi amb què, un cop deixat de banda els murs d’opus spicatum aquests són susbtituïts pels de pedra escairada, que torna a aparèixer al s. XIII al súd dels Pirineus a rel del desastrós fet de Muret.

El fet que l’aparellament en espina de peix torni a aparèixer en el s. XIII al Rosselló i en altres contrades al nord dels Pirineus tindria la seva explicació en el fet que, vençuts els heretges albigesos a la batalla de Muret l’any 1213, el triomf dels croats es manifestà no sols en l’adoració de les imatges, sinó també en el nou ús de l’opus spicatum en la construcció o en la restauració de temples.

Abans de continuar, a la batalla de Muret no es va vèncer als heretges albigesos... Primer de tot, a qui es va vèncer és a la coalició catalano-occitana amb la mort del rei Pere, si es “vencé”, per dir-ho d’alguna manera, el projecte polític d’expansió català a Occitània, la heretgia continuà durant molts anys més. I és més, saltà fronteres, cap a l’actual Itàlia i a Catalunya principalment. En el meu anterior treball, ja vaig parlar d’una simbologia heterodoxa en les nostres “catòliques” esteles, més aviat, tot i creient que tractem d’una simbologia comuna —la del peix—, li atorgaria aquesta nova proliferació de l’opus, si és que té una intenció de missatge, a tornar a redescubrir el simbolisme i prou. De fet, a part de recordar-nos a l’espina de peix, també ens recorda a la del blat, i a la de moltes altres formes d’alternança combinada de la natura.

Però si és cert, és un curiós, original i únic sistema constructiu que apareix a l’Empordà i al Rosselló. De fet, també s’adoptà interpretat geomètricament esculpit per les arcuacions, cenefes i altres motius en zig-zag. D’influència oriental, la llum i la foscor, la bondad i la maldad, l’amor i l’odi... els atrets antagònics i contraris del ying-yang. En definitiva, ens trobem de nou amb una altra interpretació del dualisme càtar.

En tot cas, recordem que els càtars (malgrat tot i ser considerats heretges), també eren cristians, i que es feien dir així i que volien tornar a aquesta essència primitiva que s’havia embrutit i distorsionat. Pocs eren els símbols que els bons homes empreaven però, d’aquests pocs, però no vol dir que no en recorrèssin: el peix n’era un d’ells.

Aquest tema ja el vaig tractat bàsicament en el meu anterior treball Els nostres càtars, no només per les influències rebudes (conscient o inconscientment) de la mà que esculpeix l’objecte decoratiu, em refereixo també a la procedència de les colles de picapedrers i els models adoptats de les escoles escultòriques, el missatge en la pedra és innegable. Seran les fonts, d’on hagi begut l’autor les que impregnaran les formes i els motius. N’estava immers el seu autor en aquesta doctrina? Vet ací la pregunta del milió. Personalment, en penso que sí. Sia de manera cosncient o no, però sens dubte podem constatar algunes traces.

Apareixen les primeres escoles escultòriques, les del Rosselló i Girona, entre els segles XI i XII decoraran els nombrosos temples com el de Santa Maria de Besalú, Sant Joan de les Fonts, Sant Esteve d’en Bas, els relleus de Sant Genís de les Fonts, de Sant Andreu de Sureda... Abastiran aquests models les decoracions dels edificis eclesiàstics compresos des de Sant Pere de Roda i Ripoll, Cuixà, Serrabona, Cornellà i Vilafranca del Conflent, Elna...

El mestre de Cabestany (s. XIII) serà l’exponent màxim de l’escola rossellonesa amb la capçalera de Sant Pere de Roda, Sant Pere de Galligants, els capitells de Sant Esteve d’En Bas, en les portades de Besalú i de Camprodón. Obra que també és identificada al frontal de Sant Serni de Carcassona, èssent un mestre prolífic i amb disseminats treballs.

Hem de dir que la majoria dels artistes que treballaven a la comarca, provenien d’Occitània, i que per tant, deixarien de manera ben palesa aquestes influències càtares en la seva obra.

Havia sentit campanes sobre la influència càtara en el modest grup escultòric de Maçanet de Cabrenys, donat a que aquesta havia pertenyut al monestir de Santa Maria d’Arles. Una iconografia que algú ho ha connectat amb l’ancestral culte al diable. Doctrinalment, sabem que els càtars pensaven que actuà com a creador de la matèria. És possible, que el cas l’església de Maçanet tingui alguna d’aquestes influències, però el més impressionant i sorprenent ho veureu al bar la “Cova”, en el seu dintell podem observar: UNA CREU OCCITANA! La qual està al bell mig d’una nomenys extensa inscripció cal·ligràfica. També és molt interessant la resta de l’edifici, sobretot en els altres elements escultòrics de la cantonada. Hem de dir que, aquesta població estigué fortificada. A prop de l’església de Santa Maria, es pot observar el que sembla ser una d’aquestes antigues portes de la vila.

També cal remarcar que en el mateix carrer, i als laterals d’una orla picada en pedra, trobem els símbols que entre els pocs que utilitzaven els càtars, a part del colom, eren els peixos. Veiem doncs, en aquesta fotografia, els símbols de l’antic cristianisme i per tant dels bons homes, encara ben visibles en aquesta pedra granítica.

A tres kilòmetres de la població, encara romanen les restes del castell de Cabrera, que sembla ser pertanyé als templers.

A Agullana, prop de Darnius, altra vegada la presència de l’antic culte dels temps més pretèrits, amb la presència d’alguns dòlmens.

Compartir: Del.icio.us! Facebook! Google! Twitter La Tafanera Live! Yahoo!
septimania
copyright © septimaniaedicions.com  ·  Sanaüja (Spain) ·  Realització: cdnet ·