apunts/notes

LA POR I LA INCERTESA D’AQUESTS DIES

---

<< Tornar

---

Any 2020

Si alguna cosa ens aporta aquesta reclusió obligada a casa, és tenir temps per a poder pensar. Ara no hi ha excuses. No hi ha el soroll habitual de les nostres preocupacions ordinàries que ens ho impedien. Fa anys que arrastrem males notícies que hem assumit dintre d'una "normalitat". Tot i això, teníem les vides més o menys assegurades en les nostres zones de confort. Fins i tot podíem pensar a fer plans a llarg termini de coses com: "L'any vinent faré un viatge", "En dos anys em caso" o "Dintre de tres tindré la jubilació anticipada", per dir-ne alguna cosa. Ara, si alguna cosa ens deixa com a ensenyament i a nivell de recordatori i senyal, és la fragilitat de la vida. Fins ara, un món tecnificat, sinó ens distreia d'aquesta inevitable condició, ens donava una falsa sensació de control i de domini, a nivell de mitjans i d'institucions.

Des de la fi de la nostra Guerra Civil, que no li veiem les orelles al llop, i potser de manera més greu encara, doncs aquest llop no fa distincions entre les ovelles. A la fragilitat, afegim-li un segon component no menys aterridor per a la condició humana: el de la incertesa. Ningú no sap el que passarà. Són molts els opinadors dels mitjans de comunicació, que com jo, en aquest escrit, opinem i prou, però ningú no sap res segur. Són molts els que fan plans pel que fa al desconfinament, però tampoc no és ciència exacta i, una cosa és el que desitjaríem i l'altra com serà la realitat, sobre la qual ningú no en té n'idea. La nostra condició humana ens obliga a projectar les coses en un futur, però el pitjor és que aquesta projecció sigui condicionada per un motiu exclusivament econòmic. Aquest tema ja ha portat força discussions, però res més. Molts estats hi han decidit enviar a la població al "front" laboral, abans, s'enviava a la població a primera línia, a les trinxeres d'unes guerres que no van triar.

La fragilitat de la vida s'havia desterrat fins ara en els escenaris del món Occidental. La mort s'apartava perquè no mou els espots de TV, ni les ofertes de telefonia mòbil ni apareix a Instagram. Fins ara, la mort era al detall i cadascú la gestionava com podia. En aquests moments i a través de la pandèmia, tots som vulnerables al mateix temps, no cal esperar el fatídic moment personalitzat. I això provoca por, perquè ara tenim temps a pensar i fer, des de les nostres cases una valoració les coses importants de la nostra vida. Si pensem, no en són tantes. De poc ens serveix l'últim model de cotxe aturat i amb el dipòsit ple per anar enlloc que tenim al carrer o al pàrquing. De poc ens serveix ara tenir una segona residència (tot i que alguns n'han tret profit). Aquells que tenen molts diners, poc en podran gaudir en aquest moment. L'odi i la mala llet generada en la política des de fa tants anys, ara, tampoc serveix per a res. En definitiva, tot allò que ens turmentava i que aparentment ens feia semblar feliços o molt ocupats s'ha aturat. Ho positivitzo, com a molt, amb allò de "congelat".

És moment de pensar que és realment important a la nostra vida i ser realistes.. Quines són les coses que ens facin ser realment feliços —i per tant, millors—, coses que realment necessites i amb qui vols estar. És un llarg moment zen, complicat, però aprofitós per a reafirmar allò que molts pensem des de fa temps i que el maleït sistema o la por no ens deixa posar en pràctica com a comunitat. I posats a opinar, tot pot ser que, com diu la dita "tot anirà bé", però també pot ser que torni a remuntar aquesta maleïda pandèmia i hàgem de viure amb aquest constant "ai al cor", o també, en el pitjor dels escenaris, que desapareguem del planeta. Sigui el que sigui, tot és el resultat del fracàs d'un sistema que conscients o no, hem confeccionat entre tots. La pandèmia del Covid-19 només és un dels símptomes.

Etiquetes: septimània càtars bonshomes catarisme occitània