Sant Pere de les Puel·les

L'ESGLÉSIA I ANTIC MONESTIR DE SANT PERE DE LES PUEL·LES

L'orígen d'aquest temple és antic, el seu inici arrenca des de l'església visigòtica o preromànica de Sant Serni —advocació clarament occitana—, en l'any 801, bastida al puig del Cogoll i a extramurs, impulsada pel rei franc Lluís I. Havia estat pensada com a capella per a les tropes que estaven assetjant la ciutat de Barcelona, i que amb el comte de Tolosa, havien vingut a participar en el setge de la ciutat. D'aquesta època resten els braços de l'estructura en creu grega, impostes i els capitells d'estil corintis. Vora la capella i impulsada pels comtes de Barcelona Sunyer I i Riquilda, fou construït un convent de monges benedictines i s'amplià la vella capella donant a lloc a l'església de Sant Pere que fou consagrada en el 945. Aquest fet va constituïr que fos la primera instal·lació religiosa femenina de la ciutat. La seva primera abadessa fou Adelaida, probablement, filla dels comtes fundadors. Una de les seves principals funcions més enllà dels seus murs, fou la de formar un barri al seu redós, conegut aleshores com a Vilanova de Sant Pere, amb gent vinguda de tot arreu. Amb l'atac d'Almansor a la ciutat de Barcelona (985), la capella fou destruïda, perdent la seva coberta de fusta —entre da'ltres coses—. En l'any 1147, l'església fou novament refeta i en el 1190 edificat el seu claustre. Cal dir que sobre aquest, però en un segons nivell, se'n construí un altre d'estil gòtic pels voltants de l'any 1322, i destruit en el 1873. Alguns dels seus elements sobrevivents, són repartits al MNAC, al Museu Santacana de Martorell, una part de la galeria, en un carrer de Manresa i en col·leccions privades.

La planta original era de creu grega, però ha estat modificada al llarg dels temps, la nau i voltes actuals, tot i que molt modificades, són del s. XVII L'absis també fou substituït per un altre, així com el seu campanar al s. XV. L'església patí els estralls de la Setmana Tràgica en l'any 1909 i restaurada en el 1911. Durant la Guerra Civil, tornà a cremar i en l'any 1945, el conjunt fou novament restaurat, que és el que veiem actualment. El 1873 s'enderrocà el convent i la seva comunitat femenina es traslladà a Sarrià.

A tall escultòric, és força interessant. Molt probablement els seus autors van venir de terres occitanes i ens deixaren esculpits singulars formes pròpies del romànic. En els seus capitells corintis apareix un animal fantàstic que, en el seu llom i, inscrit en un cercle, presenta diferents motius, des de geomètrics (triangles), florals i animals. L'animal representat en tots els capitells és el mateix, i té un aspecte d'un amfibi de l'època predil·luviana. En un altre cas, els protagonistes inscrits els constitueixen dos peixos, mirant en una mateixa direcció. El peix, és un dels símbols emprats pel cristianisme més primitiu i també pel catarisme, tenim en compte que en l'àmbit de representació simbòlica tenien un repertori molt limitat. També en altres espais, el que suposem un arcosoli, ens apareix la figura d'un colom i, en la seva part superior dreta, una estrella, obrada de manera molt esquemàtica, però que amaga, possiblement, un missatge força interessant.

Altre aspecte interessant en el conjunt decoratiu del temple, però posterior, i d'estil renaixentista, que és en una de les voltes en on es representa la Creació. D'aquest conjunt en prou feines ens queda la meitat, però crida, ràpidament l'atenció, la sanefa que l'emmarca i divideix. Una sanefa constituïda per l'esvàstica, un dels símbols més antics dels crucífers. En aquesta sanefa la veiem representada de les dues maneres, la sinistrogira, que indica progressió, evolució i alegria, i la que es representa a l'inrevés, la dextrogira, símbol de catàstrofe i destrucció, que coneixem modernament en ser adoptada pel nazisme. Una curiositat més que cal tenir en compte i que podem contemplar entre d'altres moltes més en aquesta meravellosa església.

En aquesta església, ja fa molts anys, vaig fer la primera comunió. Tots els nens del col·legi Miguel Servet que tenien l'edat per fer-la, que era a l'ara carrer Lluís el Piadós, la vam fer allí. Recordo aquell dia molt remotament, però no he tornat a entrar en aquest espai des de... feia més de quaranta-cinc anys. I és que en prou feines recordava el seu interior. Per fora si, i des del col·legi —ja fa anys desaparegut— on vaig fer l'EGB, anàvem sovint a la plaça de Sant Pere a jugar, a comprar llaminadures, joguines i cromos en les modestes botigues i quioscs de la plaça. Era un barri tot i que una mica destronat, en forma i ple de vida, de botigues interessants, de comerços, forns, pastisseries, al carrer de Trafalgar mateix, hi havia tot el que estava relacionat amb la venda de roba al major i al detall i accessoris, monopoli que farà cosa d'uns vint-i-cinc anys, passà a mans dels botiguers xinesos. Només l'església de Sant Pere de les Puel·les es manté com una mena de càpsula del temps que resisteix els embats de les grans transformacions que mai no complauen a ningú. Em va agradar tornar i trobar coses que un nen d'onze anys no estava preparat per veure-les. Retrobar-les i redescobrir-les ha estat com una mena de regal que en aquestes imatges comparteixo amb vosaltres.

Àlbums de fotos