Lleida ciutat / L'església de Sant Martí de Lleida / Sant Ruf

És un dels edificis cristians més antics de la ciutat. I correspon a una estesa advocació transpirinenca, la de Sant Martí de Tours, força dispersa a casa nostra. La parròquia de Sant Martí ja ens consta en el 1168 —dinou anys després de la derrota sarraïna—, etapa on el seu espai estava ocupat per un barri marcat per l'activitat artesanal. La construcció d'aquest temple és de finals del s. XII, mentre que les obres de la Seu i de Sant Llorenç foren a les primeries del XIII.

Com sabem, un cop conquerida la ciutat, fou repoblada nombrosament per gent procedent de diversos indrets d'Occitània, atrets per unes oportunitats molt favorables en l'àmbit econòmic i productiu. Després, la pressió de les croades contra els càtars, també van afavorir aquesta immigració, bona part de la qual estava estigmatitzada pel catarisme. On més o menys van poder fer una vida tranquil·la dintre de la nova societat urbana lleidatana, destacant, especialment, en la burgesia.

Així doncs, l'església de Sant Martí veié passar i acollí a tota mena de fidels de diferents procedències, i també aquells que tot i no creure, havien de fingir que n'eren devots de l'ortodòxia. Si les seves velles pedres parlessin, segurament ho farien en occità.

L'edifici és modest, i ha sofert nombroses modificacions que han deixat les cicatrius en els seus murs. Actualment forma part de l'espai del Museu de Lleida on realitza diferents exposicions.

SANT RUF

Les restes del temple de Sant Ruf són el testimoni dels grans projectes que s’havien emprès després de la conquesta de Lleida. Sembla que anterior aquest, existí una mesquita en el mateix emplaçament. La seva construcció és datable entre els segles XII i XIII. L’origen de la comunitat de canonges agustinians, elsquals foren l’orde titular de Sant Ruf, fou promogut pel comte Ramon Berenguer IV de Barcelona en l’any 1152, procedents del cenobi de Sant Ruf d’Avinyó, a la Provença. I desprès, fou igualment afavorit pel rei Pere el Catòlic en un moment politic en què Catalunya i Occitània hevien assolit uns lligams molt estrets. En el seu primer període, la canònica de Sant Ruf rep moltes donacions i deixes, com és el cas de Guillem de Torroja (1161), qui demanarà ser enterrat en aquest espai. Mentre, es mantenen les relacions amb el Sant Ruf Provençal i molt possiblement fou un canal d’interactuació amb aquesta part occitana, no tan sols a nivell humà, sinó també, teològic, cultural i artístic. Malgrat tot, l’obra restà inacabada i no s’acabà de concloure la resta de la nau —per motius desconeguts—, tancant l’edifici en la part del transsepte.
El que podem observar en millor estat són àbsides que encara perduren, havent-se perdut el tercer. En aquesta part són nombroses les marques de picapedrer. Cal dir que dins hi ha influències occitanes, en especial esmena als capitells lliços i en altres elements. Aixòò voldria dir que, molt possiblement, i amb l’arribada de nombrosos pobladors occitans a Lleida, alguns d’aquests poguessin haver intervingut en la seva construcció.
El podem visitar en un indret anomenat La Partida, a uns dos kilòmetres i mig de Lleida ciutat, en un camp de conreu que ens ofereix una imatge força desoladora, gairebé dantesca i de marcada precarietat paisatgística.

Àlbums de fotos