La Catedral del Mar (El Born) / El Barri Gòtic i records

Entre els anys 2017 al 2020 vaig tenir el plaer de fer de guia literari sobre la novel·la “La catedral del Mar” d’Ildefonso Falcones a través de “Icono serveis turístics”. L’experiència va ser molt interessant i enriquidora, especialment en veure el gran interès que despertava en la gent, no tan sols la novel·la, sinó també conèixer d’altres aspectes de la Barcelona antiga i del Barri Gòtic. Venien lectors de tot arreu interessats en conèixer els escenaris i espais on s'havia desenvolupat la novel·la. Tenien ganes de saber-ne'n més, tocar els llocs i veure que aquests espais no eren pas una ficció i que per tant, els estaven esperant.

Benjamí de Tudela, en l’any 1150, passà per Barcelona i ens deixà escrit el següent:
«Barcelona és ciutat marítima, tot i que reduïda, molt bella i molt bonica. És freqüentada per negociants, i acudeixen a ella mercaders de tots els països, de Grècia, de Pisa, de Gènova, de Sicília, d’Alexandria, d’Egipte, de totes parts».

RESUM DE LA NOVEL·LA

Bernat Estanyol i el seu fill Arnau, els protagonistes principals de la novel·la, arriben a Barcelona, tot fugint dels abusos feudals del món rural. Tots dos seran acollits a casa de la germana de Bernat que viu al barri de la Ribera, també conegut com el del Born. El jove Arnau creixerà en aquest ambient pròsper marcat per un entorn gremial desenvolupant diferents ocupacions com la de palafrener, estibador, camàlic, soldat o canvista, amb el rerefons del bastiment de l’església gòtica de Santa Maria del Mar. La seva construcció finalitzà aproximadament després de cinquanta anys.

A tall d’escenaris a destacar, a més a més del central com és l’església de Santa Maria del Mar, Falcones ens redescobreix a través de la vida dels personatges, el passat d’indrets com el carrer Montcada, un dels carrers senyorials del moment, en el qual encara romanen edificis i palaus que van ser els habitatges dels més privilegiats. També la plaça de Sant Jaume amb la seva desaparescuda església, barri jueu, el pla de Palau, la plaça de les Olles, el carrer de les Dames, la Plaça Nova, la catedral, la capella Marcús, la plaça del Blat (ara de l’Àngel), l’activitat dels canvistes dels carrers Canvis Nous i Canvis Vells, el carrer d’Argenteria, el de Ciutat, el de Vidrieria… Un emocionant i interessant viatge per la Barcelona d’aleshores de la qual, sortosament, encara podem sentir la seva presència i ressò, no només en les pàgines de la novel·la, sinó que també físicament.

-----------------------------------------------

EL QUARTER DEL MAR
Serà una part important del conegut barri de la Ribera que en la derrota del 1714 i, com a represàlia, patí una gran mutilació creant-se el conjunt fortificat de 'La Ciutadella', actualment parc que duu el seu nom. L'antic mercat del Born és en l'actualitat un centre arqueològic on podem observar les restes del desaparegut barri medieval en la part de la seva base. Van ser demolides més de 2.500 cases, 50 carrers, 5 places (entre elles, la del Pla d’en Llull), 2 hospitals, 3 convents, 2 parròquies (una d'elles, Santa Eulàlia del Camp) i, desplaçats entre 8.000 i 10.000 veïns. De poc li va anar que enderroquessin Santa Maria del Mar, cal dir que de ganes, per part dels vencedors, no en faltaven.

LES DRASSANES
Aquestes instal·lacions de més de set segles d’història, van ser fundades per Jaume I en l’any 1243, a la platja i al peu de Montjuïc. Amb Pere el Gran obtindran la grandesa que les van convertir en un edifici únic, el més gran de l’arquitectura civil amb arcs de diafragma i coberta de fusta, incorporant potents muralles i baluards. Un total de deu naus per a encabir la construcció de trenta galeres per a senyorejar la Mediterrània medieval. Els seus arcs i columnes, competiran amb els de la mesquita de Còrdova. D’aquest indret sortiren les naus dels almiralls Marquet, Mallol i Roger de Llúria en les seves conquestes de Mallorca, Sicília, Sardenya, Nàpols i Orient. Posteriorment, tot i la decadència de la marina catalana, Joan d’Àustria participà amb una de les millors naus fabricades a Barcelona en la seva lluita contra els turcs a Lepant.

EL REI PERE EL CERIMONIÓS
(Balaguer, 1319 - Barcelona, 1387)
L’any 2019 se celebrà el 700 aniversari del naixement del rei Pere el Cerimoniós. Aquest monarca donà ales a l'expansió de la Barcelona trescentista, i en són bon testimoni la nova església de Santa Maria del Mar, Sant Just i Pastor, el Saló del Tinell, les drassanes, la llotja gòtica, el tercer tram de muralles i molts d'altres.

L’ASSALT AL CALL
El 1348, el Call jueu fou assaltat i els que van tenir la sort de fugir, es van refugiar al Castell Nou (Torre de Cató), mentrestant, els cristians els llençaven sagetes des de les seves cases. Mai no van tenir la condició d’habitants de Barcelona i depenien del rei. El 1391, la comunitat jueva ja era dissolta. La majoria van abjurar de la seva fe i es van convertir al cristianisme.

-----------------------------------------------

ALLÒ QUE EL TEMPS S’ENDUGUÉ

Al marge del meu interès per la història i per la novel·la d’aquest camp, he tingut un altre factor a favor com és el fet d'haver estat vinculat en aquesta part de Barcelona. Durant més de seixanta anys els meus avis paterns vivien a la placeta Marcús, al núm. 1, just al costat i a sobre de la capella. Recordo perfectament com des de l’habitació del padrí Miquel es veia la teulada de dues aigües de la vella església romànica. L’escala, gairebé de campanar tenia una senzilla però robusta barana de ferro. El pis era molt gran i tenia dos balcons que donaven al carrer Carders. Posteriorment, les seves dimensions, van permetre que aquests pisos fossin dividits en dos habitatges independents. Al davant de la capella, en un edifici molt estret, hi havia el Jaume (crec que es deia així), amb qui el meu pare hi tenia una gran amistat i sempre feien acudits que jo no entenia. Era una botiga estreta però ben fonda, plena a vessar de plats, macetes, graelles, paelles, en fi, de tot.

L’àvia i la meva mare —tot i que nosaltres vivíem passat l’Arc del Triomf—, anaven sovint al mercat de Santa Caterina, construït sobre el convent de Sant Francesc. Jo era molt petit i la meva mare m’asseia al carretó d’anar a comprar. Recordo perfectament la quantitat de parades que hi havia aleshores amb tota mena de queviures. Amb especial curiositat, em cridaven moltíssim les de l’aviram, amb tota classe de peces penjades i també les del bacallà, amb les piques de marbre remullant el peix com en un últim intent desesperat de ressuscitar-lo. M’havia especialitzat a atrapar la poma o taronja que suportava les muntanyes de fruita que el Martí havia apilat a la seva parada, i que jo, des del carretó li prenia. Recordo l’olor d’aquell mercat. Una olor que no ofenia i que era la barreja de moltes altres que desprenien totes les mercaderies. Una altra olor que t’atrapava, era la de la botiga d’espècies del començament del carrer de la Princesa, o de les parades d’olives dels porxos de Fontserè i del Born. Les olors continuaven impregnant l’ambient d’aquella part del barri i de les seves activitats, com era el cas de la pastisseria de Can Brunells i la Colmena, o la de la cera de la cereria del carrer de la Llibreteria. A la plaça de la Llana hi havia, fent cantonada, el temple de les joguines. Allà comprava els soldadets i vehicles de la casa Eko que de manera tan elegant presentava a la canalla.

L’EGB la vaig fer al col·legi Miguel Servet, a l’ara carrer Lluís el Piadós que dona a la plaça de Sant Pere i, a Sant Pere de les Puel·les vaig fer la comunió. En sortir o en entrar, compràvem les llaminadures i els dolços en una pastisseria del carrer Trafalgar que feia cantonada amb una travessia. La botiga era decorada d’estil modernista i el mobiliari era daurat. Estava regentada per tres germans que eren molt simpàtics i que tenien bones paraules per tothom. Anys més tard, potser al final dels noranta, vaig veure una part del mobiliari a dintre d’un contenidor de resultes de les obres que hi feien per instal·lar una botiga xinesa. Allò va tenir el seu ressò a la premsa. El carrer començava no només a canviar d’estil sinó també de mans, i molts dels negocis tradicionals van desaparèixer amb la venda al major de roba feta a la Xina. La sabateria, la botiga de cordills, el forn i altres negocis més que vaig veure al llarg de vuit anys anant a l’escola van anar desapareixent progressivament.

Després, amb els estudis de BUP i COU, els trajectes van canviar, i a només cinc minuts de casa teníem l’institut Verdaguer, a dintre el parc de la Ciutadella, i al davant mateix del Parlament. Allò era un indret privilegiat. Van ser uns anys feliços, descobrint coses noves, nous amics, primeres xicotes i un munt de bretolades sense voler fer mal a ningú. Pobres mestres, quina paciència… La majoria d’ells eren grans persones i encara em recordo de les coses que ens deien perquè obríssim els ulls inconscients d’adolescents. El conjunt formava part del que havien conservat de l’antiga fortificació de la Ciutadella, amb la previsió que Barcelona no es tornés a revoltar com en el 1714. El barri de la Rivera va desaparèixer com a represàlia, obligat a ser enderrocat de manera forçada pels veïns que van sobreviure al setge. Alguna vegada que s’havien fet obres al parc, encara es podien veure murs i carrers soterrats en les zones enjardinades. D’aquells temps, romanen les restes que hi ha al subsol del mercat del Born. Li va anar d’un pèl que, Santa Maria no corregués la mateixa sort.

Ara, quan hi torno, res no és com abans. Ni les olors, ni els veïns, ni els colors, ni la gent… i això ja fa temps que és així. Gairebé tot li és estrany. El comerç tradicional és quasi inexistent. El meu amic Lluís —malauradament mort recentment—, qui portava Belles Arts Ferran, ja m’ho deia: — Aquí al carrer, de les botigues de sempre en prou feines en quedem tres, nosaltres, la farmàcia i la Llibreria Sant Jordi. El carrer Princesa també. Recordo un restaurant en ell, una mica tronat que venien els plats de sopa per 100 pessetes amb una gamba flotant. Eren altres temps. El tret de sortida més significatiu que afectà de ple tot això van ser les olimpíades. Després, tot va anant canviant progressivament i prengué un nou rumb. El teixit de barri ha estat substituït pel del turisme i això, a part que possiblement estèticament ha pogut millorar, ha provocat aquest desarrelament i afeblit la identitat que el caracteritzava des de l’heterogeneïtat local. Aquells que l’heu vist o viscut com jo, sabeu del que parlo. I els que no, com sempre passa, tal com està ara ja els va bé, i em direu: —Els temps canvien! I sí, això és cert. Els temps canvien perquè les coses bones no duren sempre. Però nosaltres hem estat uns privilegiats.

CONTINUAREM AMB EL POSSIBLE PAS I ESTADA DELS CÀTARS PEL BORN i seguint el fil de la novel·la, ampliant el reportatge fotogràfic d’espais significatius.

Àlbums de fotos