apunts / notes

<< Tornar    22.08.2010
 

Novel·listes en llengües romàniques, trobadors, contaires i joglars

 
Notes sobre els autors d'obres literàries en romanç, trobadors, joglars, personatges, temàtiques, tradicions i funcions. Vides, obres, textos, composicions, implicacions, simpaties, afinitats i paral·lismes amb el catarisme.

Sobre Parsifal, de J. M. Angebert:
"...Parsifal és una obra del catarisme templer, com fou la Divina Comèdia de Dant on es reflecteix aquesta unió".

• Del Monjo de Montaudom:
Si et segueixo, Amor, és perquè siguis un fre contra els meus vicis i un sender captivador vers a les virtuts.

GIRAUT DE CALANSON. Primers del s. XIII

Que·l sieu belh ris e la boca e la fatz,
las blancas dens e·ls sils voutz e delgatz
e·l dous esgar val prop mais per vezer
no fai en mar l'estela contra·l ser.

Perquè el seu bell somriure, la boca i el rostre,
les blanques dents i les celles arquejades i primes i,
la dolça mirada plauen més de veure
que no pas l'estel del capvespre en el mar.

• Tot i aquestes alegries i consideracions cap a la dona, en R. Nelli ens fa tocar de peus a terra quan ens adverteix sàviament a Los cátaros del Lenguadoc:
“La doctrina erótica de los trobadores no había liberado más que a la Dama, pero no a la feminidad. El «Amor» permanecía prohibido para las gentes sin cultura y los comerciantes. Y nunca fue más que un sueño para la pastora y la mujer del tejedor.”

GUILLEM DE BERGADÂ

Aquest autor fou un dels més destacats dintre del corrent trobadoresc. De fet, era tot un senyor feudal amb un gens menyspreable patrimoni —heretat del seu pare, el vescomte del Berguedà—, i es comportava ben bé com a tal, com deixa palès al llarg de la seva obra, sense avergonyir-se'n pas. Al contrari, des de les seves rimes continua plantant cara als seus enemics, reptant-los contínuament i, atrevint-se a jutjar fins i tot, les accions poc honorífiques que, a vegades, mostrava el monarca Alfons, dient-li que el seu pare, no ho hauria fet pas així o aixà. Tenia dos grans enemics, l'un Pere de Berga, a qui li deia "Mon sogre", casat amb Estefania amb què sembla que mantenia una relació platònica, exaltant-la contínuament, podria ser que aquesta fos càtara. L'altre, a qui tampoc no podia veure ni en pintura, era l'Arnau de Preixens, el bisbe de la Seu. A aquests dos, els la tenia especialment jurada. Els seus versos són bona mostra del seu odi. Odi que a voltes es torna en ironia ben àcida, i com diu ell mateix en vers, els ridiculitza per plaer. Els seus trenta-un poemes que ens resten de la seva obra, ens diuen que fou un home culte, i també ben informat del pols polític del país. Igualment, dóna mostres de les seves supersticions.

El 1175, caigué en desgràcia quan en una baralla matà a Ramon Folc de Cardona per un tema de competències de les mines de sal. Matar un Cardona aleshores era matar a una persona dels llinatges amb més poder de Catalunya, cosa que li provocà l'exili, principalment a Occitània, on segurament, i en contacte amb altres trobadors, formà aquest esperit. També romangué a la cort aquitana de Ricard Cor de Lleó, a qui li tenia gran admiració. Al llarg d'aquest exili de cinc anys, comptà amb l'ajut de parents i amics, però se'n van cansar doncs abusava de les seves dones. Sembla que fou faldiller de mena. L'únic amb qui tingué una forta amistat, fou amb el vescomte de Castellbò, que com sabem, era càtar i protector. Tots dos, tenien a més, a Arnau de Preixens com a enemic comú. Tots dos estaven també ficats en les guerres feudals, tant contra el bisbe d'Urgell, com contra Alfons, i comptaren amb aliats com Ponç de Cabrera, Galcerà de Pinós, entre d'altres, i incitant a la resta, com deixa palès en una de les seves composicions. Com sabem, un cop mort, Arnau de Castellbò atacaria la Seu d'Urgell el 1198.

El seu llegat poètic farà que molts el respectin i l'imitin, i copiïn, fins i tot el mateix Dant. Sabem que ell no era càtar, sí en canvi anticlerical, sobretot amb aquells amb els que mantenia algun conflicte. De totes maneres, mantingué una estreta relació amb altres personatges que si ho van ser, i no només per la seva estada obligada a Occitània de resultes de l'exili, sinó per anar i venir d'aquests bons homes que, segurament travessant la Cerdanya, per on després naixeria Puigcerdà, passarien a les seves terres i a les veïnes. Per tant, la geografia de la qual n'era senyor el trobador, conegué la fe del catarisme que li fou contemporani i que el superà fins ben entrat la meitat del segle següent, amb les detencions i morts a les fogueres dels càtars catalans a Berga i a altres poblacions properes.

La fama del trobador d’empaitador de dones també es palesa en la seva obra. En el sirventès Massa m’he estat sots cua de moltó, dilapida a Pere de Berga, i admira a la seva dona, Estefania:

Em lliuro a vos, bona dama de Berga:
vós sou or pur, el vostre marit merga.
(fragment)

L. Masip Bracons
Quan la societat feudal comença a esquerdar-se, la poesia dels trobadors se'n ressent... els trobadors tenen una actitud més aviat favorable o, almenys no contrària vers la desviacó càtara, si més no, abans del 1252 , any de la publicació de l'encíclica de Bonifaci VIII autoritzant la tortura contra els albigesos.


Autor: Alexandre de Riquer

septimania | publicacions | agenda d'actes | divulgació | apunts | fotos arxiu ferroviari | àlbums de fotos | enllaços | Realització: cdnet