apunts / notes

<< Tornar    17.08.2010
 

Religió, creences i costums catarisme

 
El regne de Déu no és d'aquest món

"Una religió és un sistema solidari de creences i de pràctiques relatives a les coses sagrades, és a dir, separades, interdictes, creences i pràctiques que uneixen en una mateixa comunitat moral, anomenada església, a tots aquells que s'hi adhereixen"

Émile Durkhein (1858-1917) a Las formas elementales de la vida religiosa.

Sobre els perfectes:

Els perfectes suportaven el seu destí sota un rosari d’abstinències que feia obligada la seva estricta conducta, tenien prohibit tot tipus de relació carnal, també tenien prohibit jurar*, mentir, fer la guerra o matar, ni tant sols a un animal, doncs creien que hi havia la possibilitat de què en aquell cos, estigués reencarnat un “germà”, o sigui un altre càtar.

Per tant, no podien menjar carn, doncs aquesta era producte del pecat, ni formatge, ni ous, ni llet... ni veure vi. Només podien menjar fruites, verdures i peix, donat a que aquest, es creia que naixien de l’aigua, o sigui que no copulaven i donat també, a que són de sang freda.

Tampoc creien en els sagraments de l’església com el del matrimoni, però si en canvi condemnaven l’adulteri. De totes maneres, feien la vista grossa amb totes aquestes abstinències i normes davant dels creients. Tampoc no creien en la creu, per a ells Jesús i la Verge, va ser uns àngels, i per tant, no podien venerar a un símbol de torment, i molt menys senyar-se com feien els catòlics en els seus rituals. Un gran error generalitzat és confondre la creu de Tolosa del Llenguadoc amb la mal anomenada "creu càtara", que quedi clar, que els càtars no tenien creu.

Els perfectes vestien de negre i anaven de vila en vila, de mas en mas o a on fos, predicant, de dos en dos, amb la seva Bíblia càtara (escrita en vulgar per tal de què fos entenedora pel poble). La seva doctrina es basava en els textos del Nou Testament rebutjant així l’Antic, i tenien com a preferent, l’Evangeli de Sant Joan i el seu Apocalipsi.

En el seu predicament, estaven obligats a treballar. Majoritàriament predominà l’ofici de teixidor amb el qual, a més a més de poder-se confeccionar les seves pròpies robes (com va fer Gandhi), els permetia portar una vida itinerant. Tan estès era aquest ofici entre ells, que també van rebre el nom de teixerans.

Eren avocats al proïsme, donaven un cop de mà quan i on calgués, ajudant en les feines més feixugues habitualment del món rural, administrant el consolamentum als moribunds, i fins i tot, donant almoïnes quan podien. Aquesta actitud amb la gent del poble va fer que ràpidament es guanyessin la seva simpatia i suport, davant l’ostentació de l’església catòlica i la seva tasca recaptadora de tributs.

Els perfectes no creien en els oficis funeraris i per tant, no assistien als enterraments. Únicament, passat això, feien companyia al difunt i li dedicaven oracions al llarg de quatre dies (font: René Nelli). De fet, i com ja sabem, el cos era l'embolcall de l'ànima, producte material que no els mereixeria gaire més atenció.

Tampoc no creien en altres dos elements tan assenyalats i promocionats pel catolicisme i pels seus fidels, com eren els miracles, els sants i les relíquies.

Mai no parlaven de mort, sinó de «bona fi», però perquè això fos així, el moribund havia d'haver passat per l'administració del consolamentum.

Sobre el matrimoni:
El catarisme no aprovava les relacions carnals entre els seus oficiants, però ho permetia amb els seus creients. Per a ells, tenir fills i procrear-se significava retrasar la salvació. Toleraven doncs el matrimoni catòlic i el concubinatge, és en aquesta segona modalitat,on la parella assolia un cert aspecte d'igualtat, doncs la base d'aquesta relació era l'amor i la fidelitat entre tots dos. Els perfectes podien dissoldre el matrimoni amb el divorci. En R. Nelli ens diu que els càtars es casaven però que no rebien el sacrament, i ho feien d'aquesta manera que recollim de Belibasta:

— Voleu estar units per l'amor?
— Sí (diu la parella)
— Us prometeu fidelitat l'un a l'altre, i us comprometeu a vetllar l'un per l'altre, tan en la salut com en l'enfermetat?
— Sí.
— Abraceu-vos. Esteu casats.
--------------
* No prestar jurament aleshores ja era simptomàtic de seguir l'heretgia.

Fragments de L'EVANGELI CÂTAR o CENA SECRETA
Traducció: de Miquel Figueras i Vallès, publicat a Barcelona el 1997.

6— I altra volta vaig demanar al Senyor:
Quan finirà aquest període?

7— I ell respongué:
Satan que ha perdut la glòria del Pare
i ha volgut construir la seva pròpia glòria,
envià als homes els seus àngels
embolcallats amb foc,
des d'Adam fins a Enoc, el seu ministre.

8— I alçà Enoc per damunt dels cels
i li mostrà sa divinitat,
i aleshores li donà ploma i tinta
per escriure seixanta-set llibres,
i li ordenà que els portés a la terra
per deixar-los, com un llegat. als seus fills.

9— I Enoc obeí en tot Satan
i, un cop en la terra,
predicà la manera de fer els sacrificis,
i, dissertant sobre misteris inics,
amagava als homes el Regne del Cel.

10— Car, Satan parlava per ell dient:
Creieu en mi
perquè sóc el vostre Déu
i fora de mi
no existeix cap altre Déu.

11— Per aquest motiu (continuà el Senyor)
mon Pare m'ha enviat a la terra,
perquè faci saber als homes
els ímprobes designis de Satan.

12— I quan Satan sabé que havia vingut al món,
hi envià ell també un àngel,
que prengué la fusta de tres arbres
i la donà a Moisès
per crucificar-me;
jo la conservo encara.

13— Aleshores Moisès predicà al poble
i Déu li donà la Llei per als fills d'Israel,
que li obria el camí ferm enmig del mar Roig.

14— I quan mon Pare decidí enviar-me al món,
hi envià, precedint-me, un àngel
de nom Maria
perquè jo pogués allotjar-me en el meu sí.

15— I, descendint, entrí en ella per l'oïda,
i, per l'oïda, sortí.

16— I, quan Satan,
príncep d'aquest món,
sabé que jo hi era
per trobar i salvar els que havien mort,
envià també a l'Àngel Elies,
el profeta
perquè bai el nom de Joan Baptista
bategés amb aigua.

[...]

18— I jo, Joan, novament
vaig preguntar al Senyor:
Pot un home
salvar-se pel baptisme de Joan
i sense el teu Baptisme?

19— I el Senyor respongué;
Si jo no el batejo
per la remissió dels seus pecats
cap home;
pel mer baptisme de l'aigua,
podrà accedir al Regne dels Cels;
puix que jo sóc pa de vida
vingut de setè cel,
i aquells que mengin la meva carn
i beguin la meva sang
s'anomenaran fills de Déu.


Autor: Jordi Bibià
Autor: Jordi Bibià

septimania | publicacions | agenda d'actes | divulgació | apunts | fotos arxiu ferroviari | àlbums de fotos | enllaços | Realització: cdnet