apunts/notes

El component misògam i l'amor romàntic

---

<< Tornar

---

Any 2012

L'amor romàntic apareix com a un nou fenomen introduït especialment, en la poesia i en la narrativa. És un amor innovador, compartit, que neix des de la passió entre un home i una dona. Passió que, culturalment, estava menystinguda des d'antic, en tot Occident, tant en el món grec com en el romà, i que en el cristià, no tindrà millor sort, ni dintre del matrimoni, cosa que habitualment, en aquest sacrament, poques vegades tenia cabuda. L'amor romàntic persegueix la comunió amorosa de satisfer el desig tant del cos com de l'ànima. El món clàssic no contemplava aquest binomi, si no l'entenia i el gestionava per separat. Fins i tot, l'homosexualitat en Grècia, estava més ben considerada. La idea d'igualtat i de reciprocitat entre els dos amants era inimaginable. Sobre la poètica trobadoresca i la novel·la romànica, es diu que és un amor adúlter, doncs aquest amor té lloc fora del matrimoni, i per tant, eren malvistos pels poders.



"El matrimoni només aporta a l'home dos dies feliços: el dia en què s'emporta a la núvia al llit i el dia en què el diposita a la tomba".

Pàlates

Per l'Església l'home havia de lluitar constantment per deslliurar-se de les baixes passions del cos, que era la presó de l'ànima. La dona no existia, era un ésser inferior, i a més, filla de la gran pecadora: Eva. El matrimoni era l'únic reducte permès per la societat cristiana per tal de poder fer l'acte sexual sota l' aprovació de Déu. Fer l'acte sexual i lliurar-se a la carn, tot i ser dolent, era permès —sota diferents apreciacions— en el si del matrimoni.



“La bellesa del seu cos, resideix per sencer en la seva pell. Si poguéssim veure el què hi ha a sota, només mirar a les dones ens semblaria vomitiu. Penseu en el que hi ha dintre el seu nas, sota el seu pit, a l'interior del ventre: per totes parts només putrefacció. I nosaltres, a qui ens repugna tocar amb els dits el més mínim fem i brutícia, ¿com podem desitjar aquests sacs d’excrements?”.

Sant Odó (segon abat del Cluny) a principis del segle x.

Com sabem, el catarisme no aprovava el matrimoni entre els seus creients, però el permetia en aquells casos ja consumats, i no el creia necessari per a formar una parella, i d'aquesta, la derivada unitat familiar. I com l'església catòlica, denunciava també la infidelitat. La gran pregunta seria ¿les parelles dels bonshomes ho eren per amor, o també responia això als interessos i condicionaments socials? Evidentment que la misogínia també existiria entre els bonshomes, però almenys, la seva església, posava a la dona en un mateix pla d'igualtat i respecte, això és innegable i ja era un gran pas en aquells dies tan obscurs. Una de les coses que més molestava l'Església romana, era que la dona fos acceptada en l'església dels bonshomes, i per tant, també, en la de les bones dones. Aquesta fatal tradició ha estat un constant prou coneguda. Recollim aquí alguna d'elles:



“L’home és l’amo de la dona”.
Sant Pau en la seva epístola als efesis.
Tot i això, Sant Pau fou un dels apòstols preferits pels càtars.

“Les dones són incapaces de predicar, primer perquè la seva intel·ligència és massa limitada; després, perquè el bon Déu li assignà un paper inferior, tercer perquè engendra per totes les parts pecat i luxúria; per acabar, a causa del record de la primera d’elles —Eva— que només obrir la boca, trastorna el món”.

Humbert de Romans, dominic, ens digué sobre la possibilitat de què les dones poguessin impartir els Sacraments.



"Senyora, aneu-vos a filar amb la vostra filosa!"
.
El que li deixà anar a Esclamonda de Foix un dels prelats de Roma durant el debat de Pàmies, establert per ella mateixa, entre càtars i catòlics.



"Totes les dones han de saber filar i cosir, s'ha d'ensenyar a les dones un ofici des de la infància, a la fi que afeccionant-s'hi, no pensin"
.
Felip de Novara, s. XIII.

Creure amb la igualtat dels sexes, es diu ràpid però no és fàcil de seguir i d'entendre per una societat amb un marcat llegat misogin. És una qüestió cultural i d'un nou escenari de sensibilitats fins aquells moments inexistents. Però que aquestes sensibilitats estiguessin impulsades des d'una Església, la dels càtars, ja era molt. La igualtat entre els sexes també estaria condicionada per la idea de la reencarnació, de tal manera que, avui podies ser un home i, demà, una dona. Aquesta idea, com sabem també existí en el món clàssic; però aquesta possibilitat de canviar de sexe en una altra vida, sembla que no afectà la misogínia dels seus filòsofs. L'amor entre home i dona a la Grècia clàssica, tampoc era massa ben vist, en especial si aquest acabava en matrimoni. La noció de matrimoni per amor, era inexistent. Aristòtil i Plató deixaren clar la inferioritat de les dones a nivell físic i mental. La societat romana, no tindrà una idea diferent vers la funció de la dona, sí en canvi, i per motius ben allunyats de les passions, tindrà molt en compte el valor del matrimoni com a unitat familiar.

Afectaria en canvi a la consciència social dels privilegiats afins al catarisme? O sigui, contemplar la idea que avui ets ric però, demà hi cap la possibilitat que siguis un miserable. Tenim proves que sí, que res no era etern en la roda de la vida, i menys encara l'estatus social. Continuant amb les "sensibilitats", ¿no seria això un factor condicionant per a estrènyer els llaços de solidaritat entre els més desfavorits? Com sabem, el catarisme fomentava el proïsme i l'ajut al més desvalgut. Avui t'ajudo a tu, però demà —en una altra vida—, potser caldrà que m'ajudis a mi. Altres grans afavorits a conseqüència de la idea reencarnacionista, foren els animals, que sempre han estat cruelment maltractats pels homes, i més encara, en aquells temps, on ni els homes mateixos es tractaven bé. Per alguna cosa Joana, que era com es deia d'amagat l'Església dels bonshomes, era l'església de l'Amor. Emergien noves sensibilitats i maneres de fer amb els altres, i els càtars ho van fer així.

Altra qüestió seria la reflexió de quin nivell d'influència tingué la tasca dels joglars, trobadors i novel·listes del moment en la societat, i no només en la societat occitana, sinó en l'occidental, sobre la nova revisió, percepció de l'Amor, i de la incorporació de l'Amor romàntic en el seu imaginari i també, dia a dia. Com incidiren les obres poètiques de més de tres-cents autors, o les novel·les de "Tristany i Isolda", les de Troyes i les que se'n derivaren d'aquestes, en els pensaments d'una societat que, tot i encorbatada pel cristianisme i pels poders conservadors, estava àvida d'aventures amoroses, amb personatges reals, que patien i manifestaven els seus amor i dolor. Com sabem, la poesia trobadoresca i la novel·la, van ser tot un èxit, i es van convertir en un nou instrument per a canviar les percepcions i enriquir les sensibilitats de l'home i de la dona. Per això l'Església, els manifestava el seu rebuig.

Etiquetes: dona misogínia sant pau esclamonda de foix misògam odi felip de novara llegir filar escriure