notes

TEORIA DELS SENTIMENTS MORALS
 
Els estatuts secrets dels templers de Roncelin de Fos
 
La Copa Santa
 
Què fa que el catarisme sigui vigent amb tanta força entre nosaltres?
 
Fills de fang
 
EL MAL EVITABLE
 
LA CRISIS SILENCIOSA
 
Sobre la inquisició
 
EL VALOR DEL COMPROMÍS I DE LA RESPONSABILITAT. AVUI TAN ESCÀS
 
SOBRE LA VERITAT. John Stuart Mill
 
Religió, creences i costums catarisme
 
Dades sobre el catarisme a les terres de Lleida
 
Relacions entre càtars, templers i hospitalers
 
El codi de la cavalleria
 
El catarisme a la Corona Catalano-aragonesa
 
Relacions occitano-catalanes
 
El catarisme als altres regnes medievals de la Península
 
Iconografia i simbologia
 
El Complot de Bernat Deliciós per a deslliurar el Llenguadoc del domini francès
 
Novel·listes en llengües romàniques, trobadors, contaires i joglars
 
La transmigració de les ànimes en la gnosi
 
Els pobladors de Mallorca
 
L'art d'estimar en els novel·listes i en els trobadors. Les Regles de l'Amor
 
Desaparegueren els càtars?
 
La tirania de la matèria i de la presó del cos amb W. Shakespeare
 
SOBRE ELS DINERS i SOBRE LA MANERA DE FER-LOS
 
Montaigne
 
Profecies, somnis i visions
 
El catarisme a Itàlia
 
El retorn de l'opus spicatum, com a símbol del triomf sobre l'heretgia. D'A. Deulofeu
 
Sobre l'amor. Teilhard de Chardin
 
L'art i René Huygue
 
Els catalano-aragonesos tornen a ser titllats d'heretges
 
De Carl Gustav Jung
 
Kepler
 
Heretges i heretgies
 
Franz Bardom
 
Sobre les Influències del catarisme en l’art.
 
Max Weber, sobre el desencantament del món
 
El component misògam i l'amor romàntic
 
Una reflexió personal al voltant de la religió
 
Evolució del debat sobre l'ús i funció de l'art en el cristianisme
 
Elogi de Jaume I
 
Altres corrents heterodoxos
 
Els èxits del catarisme
 

apunts / notes


<< Tornar    24.10.2011     versio per imprimir     

Altres corrents heterodoxos

Al marge del catarisme, i més o menys de manera paral·lela a l'aparició d'aquest, sorgiren d'altres moviments heterodoxos que també fa ser titllats d'herètics. Alguns d'ells, estaven mitjanament a prop del pensament religiós de Roma, els qual els van deixar "anar fent". Però d'altres, com en el cas dels nostres càtars, van ser perseguits amb la mateixa intensitat.
 
A finals del 1198, des de Girona, es promulgava una cons­titució per abatre i perseguir una heretgia, especialment la valdesa, que venint de terres occitanes, començaven a amenaçar a la Corona catalanoaragonesa, tot i que anteriorment, i des de Vic, ja s’havien donat senyals d’alerta. Les mesures eren molt contundents, tant per aquell que es desviava de l’ortodòxia o bé la protegia:

“…tots els valdesos, vulgarment dits ensabatats, i tots els altres heretges innombrables, com a enemics de la creu de Crist, violadors de la fe cristiana i enemics públics nostres i del regne… I si després de diumenge de Passió hom en trobés cap a tota la nostra terra, dels seus béns confiscats dues terceres parts seran per al fisc, mentre que la tercera serà pel denunciant, i els seus cossos seran cremats pel foc…”

ELS VALDESOS
El cas dels valdesos és similar en sort a la del catarisme, tot i que aquests havien mantingut constants enfrontaments doctrinals, a vegades s'havien vist obligats, davant el perill de la inquisició, a prestar-se ajut. El seu nom ve donat per l'impuls que li donà Pere Valdès de Lió a aquest moviment heterodoxe a partir del 1170, arribà a França, Lombardia i altres indrets de l'Europa Occidental, com fou el cas de la Corona catalanoaragonesa. Aquests no acceptaven l'obediència de la jerarquia sacerdotal, per a ells tots podien ser sacerdots, i predicaven l'Evangeli a la seva manera, ja que tot fidel, llec, home o dona, havent rebut l'administració del sagrament del bateig i el do de l'Esperit Sant, els capacitava per a predicar i ensenyar com ho feien els sants apòstols. No creien en l'autenticitat de l'Es­glésia d'aquell mo­ment, doncs s'havia corrom­put després de Silvestre II.

Ventura ens diu que Valdès fou condemnat per heretge en 1184 pel papa Lucius III. Valdès era un ric comerciant de Lió que a causa de dues circumstàncies fortuïtes volgué trobar un camí més segur cap a la perfecció. Va fer quatre parts dels seus béns, i una la llegà als pobres lliu­rant-se a la pobresa evangèlica des de la laicicitat sense cap fonament teològic. Les dones també eren admesses en la prèdica dels seus sermons, cosa que també provocà les primeres queixes de l'Església romana. L'Es­glésia els veié com uns usurpadors. Cecília de Foix, germana d'Esclar­monda (arxidiaconessa càtara), era valdesa, per la qual cosa, tot i la diferència dogmàtica, ens obliga a pensar que es toleraven. Ens diu Ventura, que tot i estar tan a prop del catolicisme, ja començaven a semblar-se massa als càtars. Aquest abandonament de les riqueses materials, inspiraria més tard al franciscanisme.

De J. Ventura, sobre la Practica inquisitionis sobre els valdesos, per a fer-nos una idea de com l'heterodòxia, podia perjudicar no només les ànimes catò­liques sinó les butxaques i els ingressos de Roma:

“Aquests heretges insensats gosen dir als qui sedueixen; els difunts no reben cap profit de les almoïnes dels vius ni dels seus dejunis ni de les seves súpliques, ni dels solemnes ni de les oracions que es fan per ells”.

Existí una branca dels valdesos que encapçalada per Duran d'Osca es convertí al Catolicisme i que no estigué excempta d'alguns proble­mes, doncs encara mantenia algunes traces del seu antic pensar passat religiós tot i que finalment comp­taren amb el reconeixement d'Inno­cenci III, i que possiblement fos aquest qui comencés en denominar-los com a pobres catòlics com a contraposició dels pobres de Lió que era com s'anomenaren també als valde­sos. També es sotmeteren a una vida austera i en comú, on no existia la propietat, posant-se sota les ordenances de l'Església catòlica i dedicar-se exclusivament als pobres. Es van proposar de bastir un hospital per atendre als més necessitats, amb església inclosa, i amb llençols per a 50 llits. En J. Ventura ens diu que sobre això no es té notícia d'on es volia fer, i que de fet, aquest objectiu era més o menys comú en tots els moviments religiososocials de l'Edat Mitjana. Se suposa que aquest moviment es perdé per falta de lideratge (per la mort D. d'Osca), o es fongué en els esdeveniments de la croada contra els càtars, o bé amb els primers dominics.

Altra branca de la valdesia foren els humiliati, que primerament van ser condemnats per error el 1184, i que finalment, Innocenci III els restablí l'orde, protegint-los i afavorint-los. R. Nelli ens diu que van acabant sent una mena d'orde terciària dels pobres catòlics. A diferència dels valdesos, aquests treballaven i exaltaven el treball, comparables a una mena de veritables sindicats cristians.

ELS BEGUINS
Els beguins, bé, millor dit hauriem de dir-ne beguines, doncs les primeres en iniciar aquest moviment foren dones. Segons R. Nelli, ja tenim notícies d'elles a la segona meitat del s. XII a Lieja, i estaven dirigides per un sacerdot anomenat Lambert el Tartamut). tot i això, aquestes dones viuen al marge de les comunitats religioses, en trobarem a França, a Itàlia i pel nostre país (sobretot en el conegut arc mediterrani). La comunitat d'homes —beguins— apareix entre el 1210 i 1220 amb la fundació de l'orde dels Pares Menors de Sant Francesc d'Assís, i també es regien per la pobresa i la predicació. Foren posteriors a la fundació de la seva branca femenina, l'orde de les Clarisses. En el Concili de Viena de 1311 la comunitat beguina fou condemnada. Eren temps de visions, de profecies i d'apocalipsis, i alguns d'aquests donaren suport a les profecies de Joaquim de Fiora, que preveia pel 1260 la revelació de l'Esperit, fins i tot, que aquesta encarnació de l'Esperit podria ser una dona.
El els beguins van proclamar que la pobresa franciscana havia de ser absoluta i comunitària, d'altra banda, rebutjaven l'autoritat de l'orde. Finalment el papa els dissolguè i per tant, van passar al bàndol de les heretgies, poc a poc van anar desapareixent, i tractats com a dissidents de l'orde franciscana.

FONTS:
NELLI, René al Diccionario del catarismo y de las herejías meridionales.
PERARNEU ESPELT, Josep. Fórmula d'abjuració d'un matrimoni de valdesos barcelonins. Barcelona, 1992.
VENTURA SUBIRATS, Jordi. Els heretges catalans. Editorial Selecta. 1a edició 1963. Barcelona.


Compartir: Del.icio.us! Facebook! Google! Twitter La Tafanera Live! Yahoo!
septimania
copyright © septimaniaedicions.com  ·  Sanaüja (Spain) ·  Realització: cdnet ·